el meu balcó…

… ja se q no interessa a ningú, pro vaja, estava l’atre nit, de nùvols interessants, experimentant amb l’exposició i apertura de la càmera i vai acabar muntant aquest breu clip… el deso com a complement/accessori de l’anterior timelapse…

viure sense tu, teuve…

ja fa vora un any q visc sense tele i no es troba a faltar eh…

el cert és q tinc una tele ben maca, pro sense conectar a les ones. la tinc per l’entreteniment de conectar-la a videojocs i descàrregues (sèries, noves o remakes, i pelis)… o sigui q sí fai vida televisiva, pro a la carta. no és millor això q passar-se la tarda ensimismat canviant de canals per vore quin redueix mínimament l’avorriment?

tinc clar q, si tinguès senyal, hi perdria més temps… i a sobre m’enteraria de tragèdies, desgràcies i les motos q les cadenes em vulguessin vendre, directament amb anuncis, o indirecta amb ideologies i comentaris (polititzats)

estic d’acord amb l’Àlex de la bèstia, q internet és el futur audiovisual de l’oci de sofà… incrementant la qualitat, i reduìnt el temps invertit… així doncs, optimitzeu: desconecteu l’aparell TDT i accelereu “l’apagón digital”!

més moments, ràpidament…

fa uns mesos vai penjar un video timelapse (ací el post) fet desde la meua residència loft d’Adelaide road. si bé l’efecte queda bé, la vista q’es veu no val pas gaire, així q vai decidir fer una nova versió, amb les vistes millorades de la meua residència dúplex de North King street.

aquest cop afegint un panning per aprofitar la panoràmica… la veritat és q’el resultat dista de ser perfecte i el dia no va acompanyar massa, pro mira, ja farem amb eixa versió, q’entre pits i flautes ja ha costat prou.

aquí l’estri de baixa tecnologia emprat per sostenir, protegir (q plovia) i graduar el mòbil…

sèries, remake o no remake…

últimament les televisions americanes s’han posat a recuperar sèries passades, supos q’amb la intenció de reduìr riscos comercials fent servir productes segurs, verificats, q a més apel.len a la nostàlgia de l’espectador…

en aquest sentit, sembla q’els vuitanta (incloent finals dels setanta) va ser la època daurada dels metratges setmanals. fa uns poquets anys va comenscar la revisita a Battlestar galactica. aquesta la vai seguir al principi, però per alguns temes vitals i pq, de fet, no em va acabar de fer el pes, la vai deixar per la meitat. tanmateix sembla q ha tingut bona sortida per allà els estats units, fa poc van fer el gran final amb bona acollida entre el públic.

de la política…

tot el tema aquest polític… el sistema democràtic… fa pudor no?

vull dir q, la idea està mol bé, el poder del pueblo i tal pro hi ha dues pegues:

- tal poder (del poble) no s’aplica, doncs només determina qui té el poder, estableix una oligarquia d’uns quants, majoritàriament corrompibles o corromputs, o simplement subjectius, com la majoria humana. el ‘poder’ del poble és simplement una campanya de màrqueting on la competició es decideix pel grup amb millor recursos i/o publicistes. al final es tracte de vendre la moto el millor possible…

- a tot això, sap el poble què vol o què és el millor? això és com treballar amb un client q vol un producte o resultat, però no sap com obtenir-lo. és el proveìdor el qui l’indica, amb major o menor criteri, les característiques (de govern en eix cas)

vist així el resultat és semblant al comunisme, una idea maca, lògica, però q no te en compte la naturalesa humana i fracasa… sorollosament o subtil…

another Another world

Avui parlarem d’un joc ben destacable per la Wii… pro mira, abans farem un flashback a lo Lost i retrocedirem quasi vint anys… ahí és ná…

Another world va ser una petita joia bruta i amagada de les masses en el seu moment, a principis dels noranta. Un joc q’innovava en certs aspectes, principalment per la tecnologia emprada, doncs va ser el primer en fer servir gràfics vectorials (formant polígons com els q’actualment es mostren en alguns mini-jocs flash), per l’estructura de talls cinemàtics (enllascant elements de la historia amb animacions generades en temps real), i/o per la seva interfície intuitiva, sense diàlegs ni comunicacions directes amb el jugador (la pantalla no mostra cap informació típica d’un videojoc, com sería la vida, municions, etc…).

Barcelona i la Vicky i també la Cristina…

vai vore fa uns dies eixa última creacio d’en Woody… en principi un director q no m’ha interessat mai massa… pro q al final sí q m’ha interessat forsca… supos q sempre li he tingut un pel de manía per aquest caràcter hipcondríac i de mosqueta morta… nusé… pro el cert és q fa coses, velles i noves, q són belles i bones…

bé, contradiccions a banda, aquesta de la Vicky i la Cris m’ha interessat entre forsca i prou… pro prou de rodejos, anem a comentar-la… almenys les dues idees generals q em van fer més gràcia…

jo, és q l’univers és taaaan gran…

l’atre dia vai na vore l’última peli trekki… tocava nar al cine per tenir la col.lecció de visionats completada. sí, sòc d’eixos.

val a dir q no tinc massa a dir de la peli en sí. la inspiració pel post va vindre en el senzill trajecte d’anar a comprar les entrades.

en fi, comenscarem per aquesta producció del director de Lost i després em poso al lio…

mons paralels…

l’atre dia, en ocasió del Dublin dance festival, vai passar-me per un event q ja m’havia despertat la curiositat en el passat.

es tracta de la idea de la discoteca silenciosa: un llogarret on el ritme es transmet per auriculars individuals, on tu tries l’intensitat (el volum) i la forma (seleccionant diferents canals, o DJs, possibles).

bé, aquest cas q vai visitar era lleugerament diferent, doncs es tractava d’una emissora de ràdio q’ho organitzava, muntant un mini estudi a la plasca i deixant q cadascú es dugués el seu aparell, el portal q sintonitzaria tal entorn musicat.

li deia a la Milena…

… en Kafka:”si no m’escrius deu ser pq tot va bé”…
ai pobret, en K, i el seu amor vital… possiblement base de la seva retorscada i frustrant (o Kafkiana) inspiració.
Maud Gonne, l’estimadíssima platònica de Yeats, li deia al poeta q’era bo q lo seu fos algo abstracte, doncs l’impulsava a la bellesa en ses obres…
en general, sí q sembla q el millor art es fa en hores baixes. historiadors coincidiràn q les creacions més boniques (no les més opulentes) d’una nació s’han forjat en la misèria economico-politico-social del moment… eh q sí, historiadors?
potser és pq quan tot va bé, no apreciem el món q’ens envolta, és allò típic de q no trobem a faltar quelcom fins q manca… serà q’un bon artista ha de tenir un trosc de bohemi, perdut en l’existència humana?