“salta!”, li va dir la Joana carinyosament.
“Pro, amor, em fotré una bona patacada des d’aquí”, li contestà l’Albert, medint les distàncies amb preocupació. Es trobaven en un balcó d’un tercer pis i si bé, les persones d’abaix no semblaven formiguetes, el ciment fosc i fred li resultava tan amenaçador com un camió Ebro dels antics tronant a 80km/h.
“No pateixis, tingues fe en mí, jo m’ocupo q no et passi res dolent. Creus q jo voldria q prenguèssis mal, cogombret meu?”, li xiuxiuejava ella amb un to melòs q amagava escassament el desgrat de veure’s qüestionada.
“Ja però és q segons les lleis de la física…”
“Deixa’t d’històries: salta!”
Acorralat entre les seves creències i les paraules de l’estimada, va grimpar la barana dubtòs, va aclucar els ulls com qui no te clar si vol veure el q ha de passar i va deixar q les cames tremoloses caminessin cap al buit.
“Spotch!” Va oír com se li esberlava el cap i esmicolaven ossos aquí i allà, però no va sentir com se li trencava l’ànima.
Mirant-s’ho desde dalt, la Joana va pensar q, si no havia funcionat, era pq ell no havia tingut fe, i va marxar decepcionada.
[molt vagament inspirat en El cielo sobre Berlín]
