office space…

avui revisitava una peli q és considerada com un clàssic al món laboral informátic (o d’oficines, en general). si l’heu vista, eix acudit us farà gràcia:

http://abstrusegoose.com/a/213.htm

el cas és q ha sigut bastant oportú eix visionat, doncs coincideix amb la meua parada tècnica. la setmana q ve plego veles i fai un petit break laboral de dos o tres mesos durant els quals em dedicaré a entreteniments diversos. després ja buscaré feina per alguna banda, certament no per Irlanda q ja n’he tingut prou (bona experiència, pro ja toca canviar) pro possiblement i temporal (mentre manego paperam per nar més lluny) per UK, a vore q tal….

eno, qüestions personals a banda, sobre aquesta peli q deia, Office space (‘Trabajo basura’, a la nostra terra) és d’un temps en q la humanitat encara funcionava amb disquets quadrats (!) i tenia por q la fi del món arribaria, segons el calendari dels ordinadors, l’any 2000…

cartellera domèstica…

la veritat és q ja fa prou q no parlo de recomanacions de cine, pq no he vist quasi res q valgués la pena suggerir pro, ara q tinc una estona suelta al laburu… ahem… ok, ja q’estic, breu explicació del q fem (incís en paràgraf saltable):

estem a les últimes fases del projecte, quasi apunt per comenscar les proves dels sistema complet a nivell europeu… la gràcia és q cada membre de la unió (departament d’hisenda, q semos toos) implementa el seu projecte pel cobrament/repercusió d’impostos d’activitats comercials entre els 27, mitjanscant un sistema comú de missatgeria… així q ja vorem per on peta (q es poden donar diferències/errors d’interpretació de cada país sobre les especificacions de la commissió europea, per mol específicament q s’especifiquin)… pro en fi, tinguem fe, el projecte ha d’estar en producció l’1 de gener… qualsevol falla estarà llavors ja corregida i, de totes maneres jo, espero, ja no estaré aquí per vore-ho…

d’això, fet l’incís i tornant al q toca, comentarem alguna coseta audiovisual…. bona, dolenteta i normal…

cinema per sota del underground…

fa uns dies me vai trobar amb un posavasos suggerent. publicitat d’una teleco q proposava participar en un concurs de curts casolans, fets amb el mòbil, emulant de forma lliure grans escenes de la història del cine…
el cas és q, entre glop i pinta, em vai quedar en el limbo aquell en q’et trobes quan intentes recordar alguna cosa q sents mol aprop pro q no acaba d’arribar, aquell allò q’et deixa mirada perduda mentre barrines la resposta a una pregunta més o menys trivial q’ha quedat enterrada en algún racó (exemple: com es deia el saltamartí de l’abeja Maya?)
així, saborejant el fosc fruit espès d’Irlanda, m’en van venir unes poques, d’idees, per participar en la proposta… tot i q ja sabia q no m’embrutaria les mans en crear tal mini super producció:

sèries, remake o no remake…

últimament les televisions americanes s’han posat a recuperar sèries passades, supos q’amb la intenció de reduìr riscos comercials fent servir productes segurs, verificats, q a més apel.len a la nostàlgia de l’espectador…

en aquest sentit, sembla q’els vuitanta (incloent finals dels setanta) va ser la època daurada dels metratges setmanals. fa uns poquets anys va comenscar la revisita a Battlestar galactica. aquesta la vai seguir al principi, però per alguns temes vitals i pq, de fet, no em va acabar de fer el pes, la vai deixar per la meitat. tanmateix sembla q ha tingut bona sortida per allà els estats units, fa poc van fer el gran final amb bona acollida entre el públic.

Barcelona i la Vicky i també la Cristina…

vai vore fa uns dies eixa última creacio d’en Woody… en principi un director q no m’ha interessat mai massa… pro q al final sí q m’ha interessat forsca… supos q sempre li he tingut un pel de manía per aquest caràcter hipcondríac i de mosqueta morta… nusé… pro el cert és q fa coses, velles i noves, q són belles i bones…

bé, contradiccions a banda, aquesta de la Vicky i la Cris m’ha interessat entre forsca i prou… pro prou de rodejos, anem a comentar-la… almenys les dues idees generals q em van fer més gràcia…

jo, és q l’univers és taaaan gran…

l’atre dia vai na vore l’última peli trekki… tocava nar al cine per tenir la col.lecció de visionats completada. sí, sòc d’eixos.

val a dir q no tinc massa a dir de la peli en sí. la inspiració pel post va vindre en el senzill trajecte d’anar a comprar les entrades.

en fi, comenscarem per aquesta producció del director de Lost i després em poso al lio…

blanca navidad…

eno… navidad ja poca, pro blanca, avui mateix sí… q nieva, detrás de los cristales nieva y nieva…

al llevar-me al matí ja m’he trobat davant el balcó, sorprès pels llenscols blancs ocupant part de les teulades…

“anda mira, ha nevat!”, cosa poc habitual a Dublín q, de fet, de fred, pluja i vent el q vulguis, pro floquets, poquets…

curiòs event per a un dia tan especial… home i tant q’és especial… no teniu present en q cau avui dilluns? mareta meua! avui és, la cita indispensable, l’event de l’any indiscutible, l’irrepetible (al igual q’eternament iterat)… <bateria fent emoció>…

cinema català…

bé, volia fer un post sobre cine català q m’hagi cundit pro, repassant filmografíes, hauria de titular el post ‘cinema de Ventura Pons’…

a banda d’eix bon director, no puc esmenar gran cosa pel q fa a produccions de la terra… només em ve al cap Smoking room, de Roger Gual i q ja vai recomanar amb anterioritat, prou ben trobada i de la q recordo amb vivesa els crits i venes excitades al coll d’un dels actors.

en fi, a banda d’aquesta, com deia, només em queda el senyor Pons (al Balagueró ja el descarto pq no em triompfa el seu tipus de cine de ‘tensió terrorífica’)… aquí van referències significatives q paga la pena vore…

estrellites mortes…

seguint l’estela cinematogràfica de posts recents, avui parlaré d’una altra característica q’em resulta interessant, en tant q xocant, inesperada i bé… un xic contracorrent dels estàndards…

parlo de la mort d’un actor famòs al principi d’una peli. és tracta de jugar amb la presumpció q’una estrellita ha de ser prota i q, si ha de palmar, ho farà al final després de fer un munt de coses bones (dolentes si fa de malo maloso)… trencant-te les expectatives i les previsions quan menys t’ho esperes (como la vida misma vamos!) al eliminar-lo de bones a primeres…

no és algo habitual, potser ja està bé així, pro m’agradaria trobar-ho més sovint. i no és q sigui mòrbid per la mort, és q m’agrada aquest tipus de gir inesperat… més q’els de truc al final de la peli, quan el clímax ja indica q toca una resolució (per molt enrevessada i imprevista q aquesta acabi sent).

desordre en el missatge…

l‘atre dia comentava com m’agraden guions q lliguen la ficció amb la ‘realitat’ del procés creatiu… sortosament no n’hi ha gaires, q no convé com a gènere, si no com a part argumental…

bé, avui em dona per parlar d’una tècnica per explicar històries q tb te la seva gràcia: barrejar els fragments d’una història, abandonant el fil tradicional de principi, mig i fi…

quan és fa bé, et trobes amb un producte q pots vore varies vegades, doncs mentre la primera volta és laboriòs rememorar i posar les peces a lloc, les segùents revisites resulten en observació al detall de com encaixen amb precisió i harmonia… aquí mesclaré jo tb, entre les q juguen linealment amb viatges temporals i les q jugen temporalment amb trajectes lineals (em sembla q quedarà més clar quan les enumeri), la primera q em ve al cap és del primer tipus…