viure sense tu, teuve…

ja fa vora un any q visc sense tele i no es troba a faltar eh…

el cert és q tinc una tele ben maca, pro sense conectar a les ones. la tinc per l’entreteniment de conectar-la a videojocs i descàrregues (sèries, noves o remakes, i pelis)… o sigui q sí fai vida televisiva, pro a la carta. no és millor això q passar-se la tarda ensimismat canviant de canals per vore quin redueix mínimament l’avorriment?

tinc clar q, si tinguès senyal, hi perdria més temps… i a sobre m’enteraria de tragèdies, desgràcies i les motos q les cadenes em vulguessin vendre, directament amb anuncis, o indirecta amb ideologies i comentaris (polititzats)

estic d’acord amb l’Àlex de la bèstia, q internet és el futur audiovisual de l’oci de sofà… incrementant la qualitat, i reduìnt el temps invertit… així doncs, optimitzeu: desconecteu l’aparell TDT i accelereu “l’apagón digital”!

de la política…

tot el tema aquest polític… el sistema democràtic… fa pudor no?

vull dir q, la idea està mol bé, el poder del pueblo i tal pro hi ha dues pegues:

- tal poder (del poble) no s’aplica, doncs només determina qui té el poder, estableix una oligarquia d’uns quants, majoritàriament corrompibles o corromputs, o simplement subjectius, com la majoria humana. el ‘poder’ del poble és simplement una campanya de màrqueting on la competició es decideix pel grup amb millor recursos i/o publicistes. al final es tracte de vendre la moto el millor possible…

- a tot això, sap el poble què vol o què és el millor? això és com treballar amb un client q vol un producte o resultat, però no sap com obtenir-lo. és el proveìdor el qui l’indica, amb major o menor criteri, les característiques (de govern en eix cas)

vist així el resultat és semblant al comunisme, una idea maca, lògica, però q no te en compte la naturalesa humana i fracasa… sorollosament o subtil…

fer trampes…

recordo una temporada en q nava al club de rol del meu poble, organitzat a la casa de cultura… allà es muntaven partidetes d’entreteniment divers… Warhammer, rolaires de paper i llapis (no crec q les tecnologies puguin emular aixòs mai, ni Warcrafts ni òsties), Bloodbowl… a aquest últim jugava jo, una versió violentada i plena de races mutades del tradicional football americà…

recordo un nano, se’l coneixia per un mote acorde, no recordo quin… (canyetes, pot ser?) q sempre es procurava bones trampes… de les q s’amagava al contrincant, pro t’aconsellava quan estava fora de partida (‘has tret un doble zero? res torna, torna ràpid a tirar, q no ho ha vist’)… jo, davant la seva temptació, l’evitava… pq sí, pq no creia q aportés gaire al repte el fer servir subterfugis… i com jo allà, molts fem igual a la vida normal…

l’exclusivisme en l’art plàstic…

el q no m’agrà de la pintura i l’escultura és el seu sentit elitista…

els preus es basen en l’exclusivitat de l’obra, i l’obra resulta un trosc de joieria, una caríssima producció… com una broma q només dos gats entenen, pro q venen als gossos a preus exagerats, gossos rics q no compren talent, si no criteri…

si l’art és una forma de transmetre emocions i idees, em sembla ridícul q’aquest valor s’extingeixi en la polseguera de la jet set… de fet, es converteix en un simple producte de mercat on interessa buscar el més exòtic i estrany (com el vestit invisible per un rei imbècil de conte per nar a dormir), potser una polèmica barata buscant tabús obvis i esquitxant al personal amb la ‘llibertat’ d’expressar-los sense embuts…

[UPDATE: avui veia una atre vinyeta, prou adient a la qùestió]

si la tauromàquia és cultura…

… el canibalisme és gastronomia…

llegia l’atre dia aquesta frase divertida. si bé comulgo amb la intenció, per descartar una cruel tradició, no estic d’acord amb la proposició de q no és cultura… ho és, i tant, pro una q convé deixar morir…
sembla q la frase es troba amb la pega de q les cultures s’han de conservar, i per això intenta descalificar l’art del brau… i l’error està en pensar q han de durar per sempre. supos q, com a éssers q necessiten constants vitals on posar peu ferm, q assumeixen q allò existent abans q’un, allò q era segur quan un naixia i feia les primeres passes, ha de perllongar-se més enllà…

mites i llegendes…

veia una peli d’animació infogràfica prou ben elaborada fa un grapat de dies: Beowulf…

desde luegu, impressiona com va millorant el renderitzat realista en el cine… aviat serà indistingible del cinema clàssic!

m’ha fet gràcia verificar en els crèdits els actors q, ja en gestos i fisonomies es reconeixien durant el llargmetratge.

Tècnica a banda, la història es un conte, una exageració, una llegenda prou maca, paga la pena de vore… pro jo no volia parlar del producte en sí… si no, dels mites i llegendes…

consumidor muerde empresa…

m’he basat en allò de q ‘perro mordiendo persona’ no és notícia, pero sí viceversa, per cridar l’atenció a eix post, q parla sobre la frustració davant la injustícia i maltracte a l’usuari, per part de corporacions ‘me-paso-por-el-forro-la-calidad-de-servicio’…

ha sigut la Mai, amb eix escrit, la q m’ha incitat a aquesta idea. se suposa q hi ha una entitat de defensa del consumidor… pro és d’aquelles coses q costa manegar pq algú et faci cas, i sovint passes de complicar-te la vida per un ‘problema menor’, et cagues en la padrina de la companyia proveidora pro tragues, pacientment, pq no ens queda altra… l’únic consol actual es plorar per blogs i fòrums diversos…

això pot passar en qualsevol indústria, però són populars tals casos amb les telecos… i, tot i q estaría bé q la UE augmentés el control i qualitat de servei de tals entitats, me da q va a ser q no… així doncs, proposta:

el meu cervell és més llest q jo…

sí senyor… i no dic q sigui molt capasc, només q el meu jo, la meua consciència, no arriba, no dona la talla…

m’en adono quan fai coses sense pensar-hi gaire i les encerto… o em pregunto com s’em pot haver acudit tal cosa… o algo en mi reacciona correctament abans q jo ho raciocini del tot… bé, no sempre l’encerta… o l’encerto, o encertem… q potser el meu superjo és més llest, pro tb la caga…

i llavors em venen al cap frases cèlebres: “confía en la fuerza, Luke” o “segueix el teu instint”… clar… si ejq l’instint és aquesta màquina gris… de la qual un ‘accident’ per evolució o gens egoístes és… el d’allò… el tu, o jo… la consciència…

català adulterat…

no fa pas gaire, una catalanodublinenca s’em queixava de les faltes en un escrit (el viatge de Xaihiro). de primeres no vai saber vore a què es referia, vull dir q, sí compto q fai algunes faltes pro res tan voluminòs com per rebre tal crítica (ahem, Sufridor?)…

tanmateix, després de revisar el text, vai vore a q es referia: l’ús dialectal i ‘reduìt’ del llenguatge (a banda dels apanyus per fer dieresi i trencar Cs en un teclat irlandès). en fi, encara hem d’acabar la discussió, pro, bàsicament, ella ho considera un abús i degeneració de la llengua, només permisible en uns pocs casos (com per representar la parla d’un personatge), pro jo ho veig com a part del meu estil propi, personal i amb diverses motivacions:

què subnornal que ets, loxai!

“paraules d’amor senzilles i tendres… no en sabíem més, teníem quinz’anys…”— ah hola… m’heu pillat canturrejant, fantasejant engrescat sobre l’últim comentari d’un colaborador anònim… ostres, vaja si m’ha engrescat per escriure aquest nano (‘gracias, salao!’)! no em dona temps a teclejar tot el q’em desperta!

bé, nem a pams: estava jo passejant per internet –’triliri, tralarà’– quan m’he topat amb alguns blogs parlant de la qùestió nacionalista (o futbolera q, segons com, va a petar al mateix lloc)… i com q’és un tema interessant, i q em toca una mica el voraviu (los cojones, vaya) he decidit comentar… ací i allà…

llavors, l’aportació en forma de comentari a aquest-el vostre blog (q dona títol al post), no s’ha fet esperar… i, llavors també, només tenia dues opcions…