la rasca, l’horror…

el sr. fred ja comença a apretar per aquí…

ahir al matí el termòmetre em demanava un Frenadol, i jo em preguntava quan de temps més estaré per aquí abans de marxar a terres més estiuenques…

avui l’ombra de l’hivern a afluixat, però notícies de retràs en paperams allarguen la meua estada… aix, quin patir…

pro bé, almenys a Irlanda puc fer comandes a thinkgeek (a Espanya no envíen, elis elis! ) acabo de fer compra, sí, l’excusa consumista contra qualsevol situació compromesa… com la q’es compra unes sabates fashion, o el q’adquireix un nou fashinant gadget (q ja tinc encarregat)…

a altres notícies, m’he trobat amb aquest interessant video-mapa q mostra les evolucions violentes de esta nuestra humanidad…

cartellera domèstica…

la veritat és q ja fa prou q no parlo de recomanacions de cine, pq no he vist quasi res q valgués la pena suggerir pro, ara q tinc una estona suelta al laburu… ahem… ok, ja q’estic, breu explicació del q fem (incís en paràgraf saltable):

estem a les últimes fases del projecte, quasi apunt per comenscar les proves dels sistema complet a nivell europeu… la gràcia és q cada membre de la unió (departament d’hisenda, q semos toos) implementa el seu projecte pel cobrament/repercusió d’impostos d’activitats comercials entre els 27, mitjanscant un sistema comú de missatgeria… així q ja vorem per on peta (q es poden donar diferències/errors d’interpretació de cada país sobre les especificacions de la commissió europea, per mol específicament q s’especifiquin)… pro en fi, tinguem fe, el projecte ha d’estar en producció l’1 de gener… qualsevol falla estarà llavors ja corregida i, de totes maneres jo, espero, ja no estaré aquí per vore-ho…

d’això, fet l’incís i tornant al q toca, comentarem alguna coseta audiovisual…. bona, dolenteta i normal…

promeses complertes…

no fa massa parlava de promeses incomplertes (ací), el projecte de la Mirka, q recentment va presentar en una petita exposició.

podeu vore el seu treball ací, a la plana del projecte… pro ull q’encara està en fase de construcció…

d’altra banda, per bé o per mal, jo vai fer una promesa als q col.laboréssin aportant promeses fallides (encara podeu participar, q no és un projecte tancat): vessar mitja pinta… i como lo prometido es deuda (cliqueu per vore la vinyeta, a lo grande)…

de la política…

tot el tema aquest polític… el sistema democràtic… fa pudor no?

vull dir q, la idea està mol bé, el poder del pueblo i tal pro hi ha dues pegues:

- tal poder (del poble) no s’aplica, doncs només determina qui té el poder, estableix una oligarquia d’uns quants, majoritàriament corrompibles o corromputs, o simplement subjectius, com la majoria humana. el ‘poder’ del poble és simplement una campanya de màrqueting on la competició es decideix pel grup amb millor recursos i/o publicistes. al final es tracte de vendre la moto el millor possible…

- a tot això, sap el poble què vol o què és el millor? això és com treballar amb un client q vol un producte o resultat, però no sap com obtenir-lo. és el proveìdor el qui l’indica, amb major o menor criteri, les característiques (de govern en eix cas)

vist així el resultat és semblant al comunisme, una idea maca, lògica, però q no te en compte la naturalesa humana i fracasa… sorollosament o subtil…

promeses incomplertes…

quan era més baixet li vai prometre a la dona del fill de la germana de ma avia q muntaria la maqueta de fusta d’un veler q’em va regalar…

quan ja m’acostava a la meva alscada actual em vai prometre q a partir d’aquell moment no ploraria per ximpleries, o almenys em resistiria davant aquells q’en gaudiríen…

a la meva ex-parella li vai prometre q li ensenyaria castellà, i q la portaria a fer surf…

varies vegades m’he promés, poc convenscut, val a dir, q deixaria de fumar…

promeses fallides, alguna amb quelcom d’esperansca per cumplir-la…

fer trampes…

recordo una temporada en q nava al club de rol del meu poble, organitzat a la casa de cultura… allà es muntaven partidetes d’entreteniment divers… Warhammer, rolaires de paper i llapis (no crec q les tecnologies puguin emular aixòs mai, ni Warcrafts ni òsties), Bloodbowl… a aquest últim jugava jo, una versió violentada i plena de races mutades del tradicional football americà…

recordo un nano, se’l coneixia per un mote acorde, no recordo quin… (canyetes, pot ser?) q sempre es procurava bones trampes… de les q s’amagava al contrincant, pro t’aconsellava quan estava fora de partida (‘has tret un doble zero? res torna, torna ràpid a tirar, q no ho ha vist’)… jo, davant la seva temptació, l’evitava… pq sí, pq no creia q aportés gaire al repte el fer servir subterfugis… i com jo allà, molts fem igual a la vida normal…

en un pueblo palestino…

al pie de un gran muro,

vive nuestro amigo Abdul,

en una ruina de casa.

se levanta muy temprano

para evitar las iras de sión.

pero un dia la tristeza

aumenta en su corazón,

mama vuela en pedacitos

por un misil israelí.

no te vayas mamá,

no me dejes aquí.

adiós mamá,

pensaré mucho en ti,

no me olvido mamá

que aquí tenías tu hogar.

y ahora yo me uniré

a la fuerza, a Hamas,

y pase lo que pase

TE VENGARÉEEEEE!!!

el somni q (quasi) ningú vol de veres…

qui no ha desitjat alguna vegada desfer-se de la seua vida urbana per allotjar-se en la natura i treballar per gaudir-ne el fruit sense intermediaris? tu no? vale urbanito de pro, doncs per la resta…

estadísticament, segur q’és un desig especialment popular pels dilluns… moment en q reiniciem la rutina, el soroll, les presses, els marrons, el d’allò i el d’això d’altre…

pro estadísticament tb, és un desig fugasc, amb el q somniem una estona i deixem passar… com si el fet de jugar-hi ja ens portés, una mica, fora de la civilització, cap unes platges blaues i calmades o unes valls tranquil.les i verdes…

parlo d’això per una invitació del món real a fugir, fugir a un preu no despreciable…

[UPDATE]

sòc mag del quinze al WoW, supera eso…

jo sòc dels q tenen idees i projectes pro tendeixen a minimitzar el consum d’energia, fent servir excuses varies per no comenscar-les, per no portar-les a terme…

o bé, d’eixos projectes q poso en marxa, cert percentatge es perden en l’oblit al cap d’un temps, quan m’en canso i/o veig q el resultat final és possible, és viable… com si ja en tingués prou amb verificar q puc fer-ho, sense en realitat realitzar-ho…

sí, és un pel mediocre eixa actitut, en el primer cas per la manca d’esperit superador, en el segon per… ummm… potser soberbia (dient-me q ho puc fer) sobre coses on s’ha de posar tota la carn per acabar la menja…

en ambdòs casos tb hi deu haver certa por al fracàs… i al.lergia a l’esforsc…

sí, és una comportament a millorar…

[atenció: post llarguet... potser val més aturar-se aquí, amb aquest vídeo divertit]

(atenció al del banyador, actualment en observació psiquiàtrica)

el nano q farfullava als cavalls…

una de les experiències més grates de la meua recent excursió a l’est d’eslovàquia va ser l’estansca a la granja equina d’un amic de la Mirka.

allà vai muntar a cavall per primer cop i, tot i ser un viatge breu i circular, amb la cara ja mostrava l’entusiasme… o així li va semblar al cap de granja, q ja per la nit, fent barbacoa i beguda popular regional (compte, molt de compte amb els esperits caseros q fan per allà… els carrega… eno no sé qui els carrega, però els carrega lo seu), em va parlar d’un programa d’intercanvi q planegen amb espanya per si m’interessava…