sí, com diria l’Ansar, jo se com acabar amb la crisi!
l’atre dia, voltant pels internets em vai trobar un link a 15 lliçons vitals q’ens dona Sim City. Sim City is un simulador d’administració de ciutats amb primeres versions creades a principis dels 90, i últimes… prou recents. la veritat és q no m’hi vai dedicar mai gaire a aquest, jo sòc del parer q si s’ha de ser megalòman (d’estar per casa) millor fer-ho a gran escala, això és, amb el Civilization: un magnífic simulador de civilitzacions on portes una societat desde l’edat de pedra a la era espacial, descobrint tecnologies, destruïnt o negociant amb altres cultures, fundant i millorant ciutats, etc etc…
pro vaja, anem al tema, q’em desvío i ja us vei delerosos per conèixer el remei a la trista situació econòmico-social, i tal…
avui em sortiré per la tangent mostrant aquesta vinyeta còmica d’un còmic q visito freqùentment. en aquest cas, una explicació del modus operandi de l’informàtic molt ben trobada!
treta de la web traduída ací… q ve de l’original anglès, allà…
a tot això, després d’haver arribat a una edat de maduració en q toca pendre decisions importants, m’he passat a Ubuntu (q nunca es tarde para dejar Windows!)… amb lo q estic seguint el diagrama a base de bé! so far so good…
… en Kafka:”si no m’escrius deu ser pq tot va bé”…
ai pobret, en K, i el seu amor vital… possiblement base de la seva retorscada i frustrant (o Kafkiana) inspiració.
Maud Gonne, l’estimadíssima platònica de Yeats, li deia al poeta q’era bo q lo seu fos algo abstracte, doncs l’impulsava a la bellesa en ses obres…
en general, sí q sembla q el millor art es fa en hores baixes. historiadors coincidiràn q les creacions més boniques (no les més opulentes) d’una nació s’han forjat en la misèria economico-politico-social del moment… eh q sí, historiadors?
potser és pq quan tot va bé, no apreciem el món q’ens envolta, és allò típic de q no trobem a faltar quelcom fins q manca… serà q’un bon artista ha de tenir un trosc de bohemi, perdut en l’existència humana? (més…)
“Pro, amor, em fotré una bona patacada des d’aquí”, li contestà l’Albert, medint les distàncies amb preocupació. Es trobaven en un balcó d’un tercer pis i si bé, les persones d’abaix no semblaven formiguetes, el ciment fosc i fred li resultava tan amenaçador com un camió Ebro dels antics tronant a 80km/h.
“No pateixis, tingues fe en mí, jo m’ocupo q no et passi res dolent. Creus q jo voldria q prenguèssis mal, cogombret meu?”, li xiuxiuejava ella amb un to melòs q amagava escassament el desgrat de veure’s qüestionada.
“Ja però és q segons les lleis de la física…” (més…)
enga pues, postaleta nadalenca a l’estil bad santa…
la música, una versió (per orelles de 8 bits) del clàssic ‘Let it snow!’, q’em recorda l’esperit nadalenc americà… de ‘matar terroristes’ (voreJohnMcLane)
de vegades la realitat es converteix en ficció, per exemple en una adaptació cinematogràfica ‘basada en fets reals’ o el colega q’explica la historia (ja alterada/exagerada per al ‘gran públic’) q li havia contat un del curru, sobre el seu veí Bartolomeu…
d’altres, la ficció es converteix en realitat, essent la forma més comuna el merchandising o venta de productes relacionats… és certament una forma eficasc de vendre motos i, si tens tanta vista com en George Lucas, forrar-te gràcies a aquest factor de satisfacció per acostar-nos a un món irreal q’ens és familiar i complau la nostra imaginació…
bé, si conto tot això és pq, d’alguna manera, necessito una base per excusar-me de comprar cert item de consum, a preu exagerat pro vinculat amb una sèrie de personatges esgrogueìts. la sorpresa de trobar tal producte em va poder, no sabia q existís al món real: (més…)
en aquell moment no sabia q dir i, intuìa q, si ho hagués sabut tampoc hauria trobat les paraules. s’havia quedat palplantat en mig de la botiga, esperant alguna reacció per part de la clientela.
pro tothom el va ignorar, ell allà, despilotat entre baguettes, pastissos i marujes q comentaven les visites intempestives de la veina del cinquè segona.
“Potser ja estàn acostumats”, va pensar mentre les intimitats se li encongien amb el fred.
“Potser és com allò de la psicologia inversa, pro passant del fenòmen per intentar abolir-lo. Com una mena de teràpia passiva”.
el cert és q despullar-se a la fleca on pencava la Mari havia perdut la gràcia… (més…)
dooooncs, així s’em va quedar el jeto, després de l’activitat del dissabte…
i això q jo només documentava… i no Pietro, no va ser una sessió de Bukkake multitudinària (és lo primer q’has pensat, q tens la ment molt sucia!). es tractava d’un event conmemoratiu per l’aniversari de la Mirka, q vai preparar… (més…)
eix finde vai cometre l”error’ de baixar-me el Trackmania united, una continuació del Trackmania… un joc de curses cronometrades amb el q ja em vai enredar prou, hereu directe del mític Stunts… (o bé, del Hard-driving diríen alguns, pro jo vai seguir fervorosament el primer)
aquesta nova versió, q tb és gratuìta per cert, manté la línia dels predecessors, amb curses més o menys enrevessades (q pots crear tu mism), rànkings mundials, conducció frènetica i un alt nivell d’addicció per a qualsevol perfeccionista q vulgui rebaixar unes dècimes a cada intent… (més…)
aquí cada poc més de cada mes, hi ha algún event d’empresa… normalment consisteix en passi etern de slides del powerpoint i després networking…
això últim, el networking, és prou curiòs. la idea és q la gent de la companyia interaccioni, es conegui i així crei una sinergia en la q ens ajudem els uns als atres sabent q aquell ha treballat en allò, o l’atre sap d’aquella cosa rara…
… incentivant el treball en equip (q ja és cosa bona)… o obsessionant-se, com aquell d’IT crowd…
aquesta nova versió, q tb és gratuìta per cert, manté la línia dels predecessors, amb curses més o menys enrevessades (q pots crear tu mism), rànkings mundials, conducció frènetica i un alt nivell d’addicció per a qualsevol perfeccionista q vulgui rebaixar unes dècimes a cada intent… 
