ara no fa gaire em vai acabar un llibre (q dona títol al post, d’Àlex Boese, aquí una web seva sobre enganys descoberts) q parlava d’experiments extranys q’els científics fan de vegades (si es q són com nens). aquest va vindre quasi seguit d’un atre, “13 coses q no tenen sentit” q parla d’anomalíes q els doctes homes no poden explicar (vaja, q no es posen d’acord i es barallen a l’hora del pati). la veritat és q vai gaudir d’amdòs, descobrint anècdotes i curiositats del món real i de la història de la ciència, així q voldria exposar alguns exemples q paga la pena conèixer, pq poden ser coses trivials de la vida quotidiana de les q no en som conscients, però q sabent-ho podem aprofitar o contrarrestar. com q són uns quants els casos q voldria mostrar, començaré amb un i ja niré parlant del tema en atres posts (i creo un nou tag al respecte)…

el cas q’he triat avui és un amb el q de segur ja us hi heu trobat i explica una mica la ‘fredor’ social amb la q ignorem l’ajuda al proïsme en certes situacions…

el 1964, Kitty Genovese va ser apunyalada i violada al portal de ca seua. la notícia va ser primera plana a USA pq la noia va estar cridant per ajuda durant els fets (q’es van allargar una mitja hora) i, els testimonis q van sentir o veure part dels events no van socòrre-la. aquest event va donar lloc a certs estudis de psicologia de grup q desembocaren en el q avui es coneix com a ‘efecte espectador’ (bystander effect). per corroborar la teoria, el 1968, els doctors John Darley i Bibb Latané, van dissenyar un experiment amb dues situacions:
en la primera, un subjecte ha de mantenir una discussió privada via interfón amb una altra persona (un experimentador encovert, o ‘ganxo’), en l’altre, diversos (sis) subjectes mantenen la discussió entre ells i l’experimentador encovert (per torns).
en totes dues ocasions, el ‘ganxo’ simularà patir un atac. així, els científics comproven el comportament o psicologia (individual o de grup) segons el nombre de persones presents.
doncs bé, com us deveu imaginar, mentre q en tots els casos de la primera situació (individu i ‘ganxo’) el subjecte va sortir ràpidament a demanar ajuda per a la persona agonitzant, en la segona situació, un 40% es va quedar (atribulat en preocupacions, això sí) esperant… comptant q’algú altre ja atendria l’emergència.
l’experiment doncs, va comprovar el fenòmen conegut com difusió de la responsabilitat, o q, davant una emergència, cada individu del grup pensarà: ‘algú ja farà quelcom’, ningú s’en sent directament responsable i, en conseqüència, ningú actúa…

això potser explica en part alguns casos q podem haver vist a les notícies d’un individu morint dessangrat en una sala d’espera, un lateral de carretera o al mig del carrer…
per tant, la pròxima vegada q’hi hagi algún tipus d’alarma en un lloc públic, recordeu aquest experiment i penseu q potser uns científics us estàn vigilant sigueu conscients, actueu!

per cert, l’assassí de la Kitty, Winston Moseley, q segueix a la presó, va deixar anar aquesta perla durant la seva defensa en una de les vistes per la llibertat condicional:

“Per una víctima, és una event q només passa una vegada, una hora o un minut, però per la persona a la q enganxen (culpable) és per sempre”

(i, en la pròxima entrega, parlarem de com qualsevol pot ser un assassí, sí sí, tuuuu també!)

en el passat, no recordo haver-me trobat amb cristians de pura cepa… bé, potser algún… però no a sigut fins q vai pujar a Irlanda q’he pogut intentar tenir alguna conversa polémica amb tal classe…
el cas és q intento anar delicadament sobre certs temes, però tinc la sensació de q fàcilment s’em posen a la defensiva, agressivament, expressant les seves opinions… això ja em sembla indicatiu de q’algo no rutlla… q’es com un jueu nazi… o un gay homòfob, q està ocultament enamorat del veí, i es confronta amb ell mateix, rennegant-se i violentant-se cap a la seva pròpia natura, radicalitzant la seva postura i exaltant la seva agressivitat…
en el cas religiòs, trobo q és el mateix, però amb la confrontació de raó i fe/dogma, q’el mateix creient enten (i inconscientment i profunda valora positivament i accepta) la postura contrària a les seves lleis divines… (o, alternativament, en alguns casos, no enten i veu com una amenaça mesclada amb sentiment d’inferioritat pq no li cap al cap un pensament racional contrari a la base de la seva existència religiosa)

el cas és q’em sobresalta i violenta l’ofuscació de l’individu cristià. discutíem sobre l’eutanasia per ser més senzill q l’abortament (el primer és sobre un mateix, el segon sobre una altre, possible/en potència, persona). el cas és q’em sembla injust q els q tenen l’opinió restrictiva puguin (i de fet actuin) contra una opinió més oberta, resultant en lleis q coarten la llibertat de l’individu… q’avore, sí, sempre parlant de la llibertat ben entesa, limitada en quan pugui causar dany o inhibir de tal llibertat a un atre individu. vull dir, vale, ets cristià, estàs en contra de l’eutanasia, però no creus q això ha de ser una decisió personal, q’hauríes de donar el vot a la llibertat individual per decidir sí o no? q la teva postura elimina drets? q’hauríes de respectar l’opinió del proìsme, ajudant-lo en el seu calvari, i donant-li dret a decidir? nops, això és cosa de deu… i tu ets un socialista amb tendències roges i totalitaries si vols q, en democràcia, es voti pel bé comú i no segons les creències personals… a més, és comença per l’eutanasia, i després demanareu el dret d’abortament, i després el de matar ciutadans, o pitjor, cristians…

aixs… frustrant, q la opinió d’uns restringeixi la llibertat de tots… i la hipocresia de l’esglèsia… aixs… alabat sia el monstre de l’espaguetti…

el sr. fred ja comença a apretar per aquí…

ahir al matí el termòmetre em demanava un Frenadol, i jo em preguntava quan de temps més estaré per aquí abans de marxar a terres més estiuenques…

avui l’ombra de l’hivern a afluixat, però notícies de retràs en paperams allarguen la meua estada… aix, quin patir…

pro bé, almenys a Irlanda puc fer comandes a thinkgeek (a Espanya no envíen, elis elis! ) acabo de fer compra, sí, l’excusa consumista contra qualsevol situació compromesa… com la q’es compra unes sabates fashion, o el q’adquireix un nou fashinant gadget (q ja tinc encarregat)…

a altres notícies, m’he trobat amb aquest interessant video-mapa q mostra les evolucions violentes de esta nuestra humanidad…

m’ha recordat les partides de civilization, q acabaven amb una animació de la evolució territorial del teu imperi… llavors he trobat algo similar sobre els canvis de frontera i bandera a Europa… ací…

la veritat és q ja fa prou q no parlo de recomanacions de cine, pq no he vist quasi res q valgués la pena suggerir pro, ara q tinc una estona suelta al laburu… ahem… ok, ja q’estic, breu explicació del q fem (incís en paràgraf saltable):

estem a les últimes fases del projecte, quasi apunt per comenscar les proves dels sistema complet a nivell europeu… la gràcia és q cada membre de la unió (departament d’hisenda, q semos toos) implementa el seu projecte pel cobrament/repercusió d’impostos d’activitats comercials entre els 27, mitjanscant un sistema comú de missatgeria… així q ja vorem per on peta (q es poden donar diferències/errors d’interpretació de cada país sobre les especificacions de la commissió europea, per mol específicament q s’especifiquin)… pro en fi, tinguem fe, el projecte ha d’estar en producció l’1 de gener… qualsevol falla estarà llavors ja corregida i, de totes maneres jo, espero, ja no estaré aquí per vore-ho…

d’això, fet l’incís i tornant al q toca, comentarem alguna coseta audiovisual…. bona, dolenteta i normal…

em feia prou gràcia vore faq about time travel (o ‘preguntas habituales sobre los viajes en el tiempo’), una visió planera i en clau d’humor de la BBC sobre… ahem, los viajes en el tiempo. si em cridava especialment l’atenció és pq incloia Chris O’Dowd, de IT crowd (sèrie q, per cert, vai abandonar veient q perdia intensitat o novetat)… pro el cas és q ni IT crowd ni òsties, es tracta d’una peli cutrilla q intenta lligar tripijocs i paradoxes temporals amb un guió q fa figa… OUT!

vai vore fa unes setmanes el ninyo con el pijama de rayas i, de fet, no és la bomba… un dramet de tristor q’es recolza massa en l’ambient i injustícia de l’holocaust. un període q ha acabat resultant una rentable franquicia cinematogràfica… un filó d’aquells on la realitat, grisa, dura, execrable i increible, supera la ficció, pro permet a aquesta última beneficiar-se del factor emotiu q tal drama del segle XX pot evocar sense necessitat d’elaborar un gran guió, doncs aquest ja existeix als llibres d’història. tanmateix, tot i no ser una gran pel.lícula, la del pijama de ratlles, funciona bé… LET!

he vist, més recentment, siete almas (curiosa traducció), amb el príncipe de Bel-air de prota… aquesta sí q va resultar emotiva de per sí… a casa, llagrimots corríen desbandats mentre la veiem (jo no… l’únic q s’em fa ficar algo a l’ull i no vegis com escoia). el cas és q al principi no t’enteres massa de q està passant, pro quan hi arribes… bufff… bona actuació del Will i bona història de dolor, culpabilitat i última redempció… POINT!

i, ara sobre sèries…

fa uns mesos, apalancat pel poble, em vai trobar davant una sèrie alaskense q, si bé dista de ser un clàssic com Dr en Alaska, tb desperta interés sobre tal bell paratge i no està mal del tot. d’altra banda, donada la seva orientació a un mercat femení (dic jo) i la temàtica sobre l’etern conflicte, pot ser ideal parejas (vull dir, q potser em fa més gràcia The big bang theory*… pro potser també fa de menys compartir). hombres de los árboles (q sona millor com ‘Men in trees’) bàsicament va d’una neoyorquina q, per vicissituds de la vida, acaba instal.lant-se Elmo, un poblet de l’antiga provincia russa. ella és una consellera de relacions, pro descobreix q, per les vicissituds abans esmenades, no sap tant com es pensava de les relacions, dels homens i la vida en general (42, 42!!!*). així doncs, la sèrie ve a ser com un llibre d’autoajuda per la prota… ara a tu, ajudar-te no crec q t’ajudi massa… pro algo d’entreteniment aporta. POINT!

una altra sèrie q vai comenscar fa poc, seguint la recomanació de Microsiervos**, i q, de fet sembla condemnada a la cancel.lació, o sigui q potser no us val la pena, és desafiando la gravedad (Defying gravity). res espectacular: a mitjans d’eix segle tenim una missió espacial per visitar cada planeta del sistema solar en persona. amb una motivació misteriosa amagada rera tal científic objectiu. a cada episodi es mescla el present viatge dels austronautes amb flashbacks a les seves histèries personals. sí, això del flashback ja és un recurs massa habitual… pro és q és realment còmode i fàcil per justificar els personatges i proporcionar context. LET!

per acabar, esmenarem chuck, una sèrie q no te res a vore amb en Norris, sino més aviat amb un xaval q treballa al support tècnic d’una superfície comercial i es veu embolicat en trames d’espíes i contra-espíes… bastant irrellevant i repetitiva, intenta mantenir al públic via tensió sexual entre els protes i, potser, idealismes de geek convertit en super-heroi. no sé com em vai deixar enredar per seguir les dues primeres temporades… de fet, em pessigava mentre les veia, per castigar-me encara més… la meua teoria és q la senyora King (no pas l’espantaocells) em va deixar tocat… OUT!

* afegits dedicats a aquell q’em deia friki l’atre post, q magrà satisfer al públic i les seues obsessions ;p

** la veritat és q, si la vai comenscar, la sèrie, és pq era de l’espai i tal… nauetes, sci-fi i eixes coses q em fan gràcia. en general crec q’el criteri q tenen a l’esmenada web no és… bé, no s’ajusta gaire al meu (recomanen pelis com Knowing, per l’amor de $deity)

fa uns dies me vai trobar amb un posavasos suggerent. publicitat d’una teleco q proposava participar en un concurs de curts casolans, fets amb el mòbil, emulant de forma lliure grans escenes de la història del cine…
el cas és q, entre glop i pinta, em vai quedar en el limbo aquell en q’et trobes quan intentes recordar alguna cosa q sents mol aprop pro q no acaba d’arribar, aquell allò q’et deixa mirada perduda mentre barrines la resposta a una pregunta més o menys trivial q’ha quedat enterrada en algún racó (exemple: com es deia el saltamartí de l’abeja Maya?)
així, saborejant el fosc fruit espès d’Irlanda, m’en van venir unes poques, d’idees, per participar en la proposta… tot i q ja sabia q no m’embrutaria les mans en crear tal mini super producció:

emulació primera – full metal jacket

un acnòs esquifit amb més galls q veu humana, ennoegat del mateix poder q qualsevol adolescent pot sentir quan el fan coordinador de producció de patates fregides al McDonalds, repeteix el discurs de benvinguda del sargent de la vena sortida als reclutes, q són algo menys tendres i més cepats q’el petit saltamartí dirigent

caricatura segona – the wizard of Oz

un panning vertical ens porta desde les llunyanies de turonets resseguits per camins de rajoles grogues a un primer plà sagnant, on jeu desmembrat gorament el cos de la Dorothy, envoltat per satisfets personatges: un espantaocells q practica com posar-se un cervell, com si fos un barret nou; un home de llautó mirant com encaixar un cor rogenc per entre els seus engranatges; i un lleó desil·lusionat i capcot pq no veu per on pot obtenir el valor. pro ah! li dirà el nou intel·lectual, ras i curt, sense enredar-se en palla – ‘homens, has tingut el valor d’obrir aquesta bona pinyata en canal, q no és poc’. fos a negre amb musiqueta simpàtica de final ben feliç
(ok, aquesta està basada en un acudit q vai vore per alguna banda)

imitació tercera – amacord

per recordar, l’escena de la gruixuda estanquera amb el jovenet pur i ignorant dels camins q confronten els sexes. en aquest cas, repetiríem l’escena tal qual, pro canviant la mestressa per un paio gras de somriure discretament satisfet amb pits abundants, peluts i brillants de suor… euch! (o altra onomatopeia per il·lustrar l’angúnia de la visualització)

variació quarta – 2001: a space odissey

amb escenes versionades en diferents ocasions cinematogràfiques, jo em quedaria amb la inicial. en aquesta cas canviant el monolit per un mando a distància, i els micos per humans normals i corrents (si pot ser aficionats a tots els programes del cor i d’altra brossa). el temeròs ‘mico’ q s’acosta vacil·lant al comandament acaba prement un botó, q’encendrà una pantalla fins ara fora de plà, plena de tertulians i personatges del paper mediocré, tot excitant els apassionats espectadors.
(sí tius, aquest remake fins i tot te missatge… ejq sòc un artista dels mídia)

degeneració cinquena – bladerunner

sí dic allò de ‘y todos esos recuerdos se desvanecerán, como lágrimas en la lluvia’ (o algo així), a molts ja us deu venir al cap l’escena de l’àtic, sota la pluja, amb un Rutger Hauer moribund i un Deckard penjant del primer. llavors el replicant, demostrant més humanitat (ok, en realitat més compassió i empatia, algo q no és evident ni inherent si ens referim a humanitat) q’els humans q’el persegueixen, es disposa a ajudar al caçador… esgotant l’últim bri de vida q’el seu cos fred encara conserva… però ah! q collons! a pendre pel sac titu: deixa anar al Harrison q se’l mira amb ulls sorpresos ràpidament empetitits per la creixent distància.
(si ho pensem bé, l’Indy ja s’ho mereixia després de la innoble escena en q dispara a un mestre del sable)

desbarrament sisè – a clockwork orange

molt simple en eix cas, de fet no m’estranyaria q ja s’hagués emprat. amb l’escena de patiment del nostre drugo Alex, visualitzant imatges lletges sota l’efecte de drogues q’el convertiràn en un depravat hormonat contra la violència… pro simplement canviant les visions a algo més horroritzant… com la telebrossa d’abans o el fari menjant llimones… en aquesta proposta podem treballar amb pressupost mínim si simplement afegim les imatges desagradables q volguem al metratge original… pro ja q ha de ser grabat amb el telèfon, ens serviríem del dvd de la peli, enfocant la tele i desviant la càmera a l’horror escollit, sigui qui segui al costat o una atre tele amb la cadena amiga q s’escaigui…

homenatge setè -  casablanca

poster sense la nostàlgia del blanc i negre, pro sí amb el borrisol romàntic de llavors (típic de les fotos de boda) imitat al grabar en la mínima resolució, tenim a un Humphrey i una Ingrid q’es miren recatats pro amb emoció desbordant, al bell mig d’aquell aeroport boiròs, dient-se aquelles paraules d’amor senzilles i tendres… i de cop arriben els amigotes, cridant, cantant, amb bufandes de l’equip local i els esprais de fer soroll, enduent-se al Rick, q ja ha canviat el xip ‘parejita’, i està tot excitat per anar al camp i vore el partit del segle… q’al final resulta q no era la guerra i el deure el q’els separava si no un partit de primera…

ara q m’hi fixo, tres de les pelis q’em van vindre al cap eren del Kubrick… casual curiositat per reflexionar (o no)… la veritat és q, en el moment q’em vai quedar ensimismat entre pintes, aquestes van ser les q’em van vindre al cap… i no n’afegeixo més pq no em ve de gust o em vull quedar amb les idees de primera concepció… a més, us deixo aquí un espai per les vostres propostes…

feia un munt de temps q no feia un post de linkets, quasi desde l’època en q competíem al curru per vore qui feia el millor ‘links digest’… pro tenint en compte la baixa freqüència i qualitat dels meus últims posts (q no stic inspirat, o q jugo massa a la xbox ;p) i q, segons estudiosos q per mí tenen molt de sentit comú, pausar la feina per navegar un xic (un xic nens, un xic, q no es tracta de passar el dia al facebook, gladiator, ogame o atres) augmenta la productivitat… doncs ea, aquí uns llogarrets d’interès, q són, específicament, les meues visites quasi diàries…

- esto es importantísimo, q recalca Manel, en su blog de viñetas

- sober in a night club, where an aussie girl posts funny pics and facts. it will give you a smile a day

- microsiervos/wtf, con posts de interés científico-geek i/o bizarros

- wardog y el mundo, lleno de anécdotas de narrativa divertida sobre la vida de un informático en una casa de putas usuarios finales, o terminales

- xkcd, which probably doesn’t stand for anything, but has cool geeky/mathematic/logic/weird comic strips (incluso con traducción al castellano)

- menéame, la piedra rosetta de la navegación ociosa q, aunque a veces sea algo partidista, populista o kármico-mafioso, siempre tiene algún link diario de interés

- gizmodo, the place to go if you consider yourself a tech savvy geek

tasteu-los, q no defraudan, però després a currar eh!?!?! jo de mentres segueixo de vacances…

quan vai adquirir el portàtil q fai servir actualment (des d’un proveïdor americà), venia amb el sistema operatiu per defecte (i defectuòs): windows vista. ja coneixem prou la baixa qualitat d’aquest sistema (i si no ja t’ho dic jo), pro vaja, s’em feia feixuc re-instalar una alternativa més millor, com seria la versió prèvia de Microsoft, l’XP.
el cas és q en un any he anat aguantant amb parsimònia les ‘actituts’ anti-usuari del vista, fins q’acabat de petar del tot… i he decidit passar-me a linux Ubuntu, descartant completament l’anterior. si m’havia resistit tant al canvi és, bàsicament per dos motius, a saber:
- la mandra, la llei del mínim esforç q mou tot èsser viu en la lluita per la supervivència (i afavoreix als de Redmond en la batalla dels S.O.s)
- el trauma, el record de fa més de 10 anys, quan amb la meua primera experiència linuxera, vai sobreescriure els primers sectors del disc dur

pro vaja, feia poc havia fet els 31 (cony, ja m’en havia oblidat, plàcidament) i em vai adonar q tocava pendre una decisió important: abandonar les misèries windowseres… sí, podria haver esperat un xic més pel windows 7, q diuen q ha sortit tan bé, pro, arribats aquest punt, necessitava renovar…
així, unes poques paraules sobre el canvi:
- windows requereix paciència pels pets i el ranqueig, sobretot quan més temps passa q’el tens instal·lat. ubuntu requereix paciència per pillar el tema (em sembla correcte), i t’has de passar pels fòrums a la q vols fer algo q és surt de lo normal, vaja q no tè el nivell d’estandarització de windows
- de moment, per tot el software q feia servir a windows, he trobat alguna alternativa lliure en ubuntu (de totes maneres, encara tinc per provar el Wine, un emulador de windows per linux, en el cas q necessiti una aplicació exclusiva de l’entorn Microsoft)
- el pc va més lleuger i deleròs en atendre les meues demandes
- alguns problemilles per mantenir la llibreria fotogràfica en ordre cronològic… q bé, està més o menys arranjat per ara
- de retruc, per problemes de teclat (amb windows i teclat irlandès podia fer accents oberts, pro no pas amb ubuntu) m’he hagut de passar a teclat català, q vol dir q ja tinc tots els altres caràcters de la terra (com alguns ja hauràn tingut la traça d’intuïr en eix i l’anterior post), pro amb un teclat estranger, o sigui q’he de fer el canvi mental
així doncs, recomano el canvi a qualsevol q’estigui preparat per seguir aquest simple manual de l’informàtic q postava l’atre dia, o faci servir les quatre aplicacions típiques per navegar, mirar fotos i fer-se el seu excel per la comptabilitat domèstica…

sí, com diria l’Ansar, jo se com acabar amb la crisi!

l’atre dia, voltant pels internets em vai trobar un link a 15 lliçons vitals q’ens dona Sim City. Sim City is un simulador d’administració de ciutats amb primeres versions creades a principis dels 90, i últimes… prou recents. la veritat és q no m’hi vai dedicar mai gaire a aquest, jo sòc del parer q si s’ha de ser megalòman (d’estar per casa) millor fer-ho a gran escala, això és, amb el Civilization: un magnífic simulador de civilitzacions on portes una societat desde l’edat de pedra a la era espacial, descobrint tecnologies, destruïnt o negociant amb altres cultures, fundant i millorant ciutats, etc etc…

pro vaja, anem al tema, q’em desvío i ja us vei delerosos per conèixer el remei a la trista situació econòmico-social, i tal…

d’això, ah sí: Sim City, d’aquesta llista q’esmenava en resalto alguns elements, per si un dia us convertiu en governants poderosos:

- evita els medis de formació i educació. quan més cultura i capacitat de raciocini, més et questionarà el ‘populacho’

- no construeixis una estació de bombers fins q no hi hagi un incendi (o, generalitzant, la prevenció surt cara, millor esperar a q’els problemes esclatin per treballar en les solucions)

- fes lo mínim possible. a la llarga, el poble valorarà q no hagis fotut grans cagades

- una bona desgracia a temps, uneix als plebeus i fa de cortina de fum (temporal) per als problemes de veres

i, bé, d’atres propostes q podeu revisar en el link original…

el cas és q, derivant la reflexió, em va vindre al cap com han arribat (o arriben) les grans superpotències a assolir el seu status, puntualitzo:

- amèrica va florir alliberant-se d’europa i esclavitzant àfrica. la importació de negrets va sortir a compte per generar riquesa fàcilment

- xina es basa en una economia de treballar… com xinos, és a dir, un estat dictatorial on es manté una esclavitut camuflada rera idees milenàries sobre el bé de la comunitat per sobre de l’individu i una censura clàssica d’eliminar opinions i opinadors contraris

- japó manté la culturilla del sacrifici per al seu emperador/país, i l’honor del treball (quan no hi ha una guerra per fer el Kamikaze) amb dedicació extrema és una gran demostració d’afecte

i ja amb reflexions fora de test, me salgo: si bé crec q les polítiques actuals del nostre país van ben encaminades, caldria radicalitzar-les una mica per a convertir Espanya en superpotència. a pams:

- reducció de condicionants per a EREs, contratació temporal i acomiadaments; tot amb més facilitats. el terror (de perdre un curru miserable) es magnífic per mantenir encadenat al treballador

- minimitzar la inversió en educació i mantenir els pressupostos de R+D (q tendeixen a valor zero amb cada pujada d’IPC). massa cultura embafa i pot donar idees tontes a la gent

- mantenir el caliu de grups radicals (aixo és, ETA). deixar mà lliure quan toca pot anar bé, q’un bon atemptat quan les coses van maldades dona altres temes de conversa

- més opcions per veure fútbol i telebrossa, tot en digital d’alta benedicció. així entretens amb trivialitats. i proporciones alternatives de capitalització per als ‘latifundistes’ (q vaja, al cap i a la fi, algú s’ha de beneficiar de l’estatus de superpotència). ah, important també, edicions juvenils (sense restriccions d’edat per trucar) dels concursos de call TV, q hi ha un mercat verge de guardioles per explotar

- portes obertes als inmigrants il·legals (sense opció de nacionalització, es clar). no gasten serveis socials i fan competència abaratint la mà d’obra. a més si perden un braç o la dinyen l’amo el llença el carrer, n’agafa un atre i llestos

- incentivar el consum de certes drogues. el poble ha de fugir i ignorar els problemes. el crack, és barat, i el consum diari pot minimitzar la consciència individual. l’hàbit exagerat de drogues toves tb va bé, pro no és tan eficaç. a més és tens un atre impost per pujar a banda de tabac, alcohol i benzina

- internet és inevitable, pro si poguèssim tornar a l’època dels mòdems a 1200 baudis estaria bé. a tals velocitats l’opinió pública i lliure es queda en res, q l’adsl xuta massa depressa i cal protegir la meravellosa producció audiovisual de les grans forces

en fi, en línies generals la idea és aquesta: crear una societat esclavitzada q no sigui conscient del la seva condició i mantenint a uns quants sàtrapes ben servits pq s’ocupin de controlar les propostes esmenades… ok, potser algunes de les idees no les he rumiat massa… pro en general ha de funcionar, fiju! i si no mira, es vota al PP i ja ho arreglen, q’ells en saben…

… en parlaré un atre dia…

avui em sortiré per la tangent mostrant aquesta vinyeta còmica d’un còmic q visito freqùentment. en aquest cas, una explicació del modus operandi de l’informàtic molt ben trobada!

treta de la web traduída ací… q ve de l’original anglès, allà…

a tot això, després d’haver arribat a una edat de maduració en q toca pendre decisions importants, m’he passat a Ubuntu (q nunca es tarde para dejar Windows!)… amb lo q estic seguint el diagrama a base de bé! so far so good…

no fa massa parlava de promeses incomplertes (ací), el projecte de la Mirka, q recentment va presentar en una petita exposició.

podeu vore el seu treball ací, a la plana del projecte… pro ull q’encara està en fase de construcció…

d’altra banda, per bé o per mal, jo vai fer una promesa als q col.laboréssin aportant promeses fallides (encara podeu participar, q no és un projecte tancat): vessar mitja pinta… i como lo prometido es deuda (cliqueu per vore la vinyeta, a lo grande)…