descartant alguns posts (principalment els posts de llistes a links, q fan de mal clickar sobre el paper) i els comentaris, doncs n’hi ha q no tenen massa interes i no volia establir un criteri de sel.leccio, a banda q m’hauria passat del limit de pagines (500) autoritzat; vai acabar amb un fitxeret ben net (amb totes les meves faltes voluntaries i involuntaries) q vai enviar a la gent de printcolor.
al poc em va arribar el resultat i val a dir q fa prou goig! unes 430 pagines, fent un llibre dels gruixodets, acumulant totes les meves cabories de blogaire. la qualitat d’impressio es prou bona. essent perapunyetes, es nota una mica el rastre dels capscals en les imatges pero res exagerat (jo q m’hi fixo en aquests detalls tecnics), be podria passar per una publicacio professional (si no fos pel contingut).
en qualsevol cas, recomano a tot escriptor aficionat (blogaire o no) provar el servei. tenir el blog a les mans, un producte fisic mostrant la teva tinta suada es prou agradable, i la proposta d’aquesta gent es ben bona (de fet, m’ha agradat la seva forma de promocionar-se… una mica apel.lant a l’ego del blogaire i a la satisfaccio esmenada).

els de printcolor ofereixen un descompte de 10 euros en la meva proxima comanda, si publico una referencia positiva al blog, q es el q acabo de fer! estic pensant en fer una petita tirada per regalar a gent q no em caigui be (tot aquell q no hagi llegit el blog ;p)

el cas és q vai perdre el document original i, en desaparèixer la web on estava penjat, qualsevol rastre de l’article. pro avui he tingut un flash (back!): fer servir l’arxiu d’internet (un sistema q manté backups periòdics del interness) per localitzar el post i BINGO!

Aquest any he tingut el blog bastant deixat així q, per justificar els pressupostos milionaris, he decidit publicar tal beneiteria sobre com fabricar un accelerador de partícules… amb gats… i, evidentment, com qualsevol paper científic, en anglès… he estat temptat de fer algunes modificacions/correccions, però al final he decidit deixar-lo tal qual… enjoy!

how to create your own cat acceleration ring

the idea was first conceived some time ago getting back home with a telecom engineer (greets twi!) after a party. my colleague and i realised that a cat would run faster the harder we shouted at him. thus, an innovative way of studying the molecular structure of our dear pets was born. what we’ll see here is how to apply this axiom to construct a cat acceleration particle ring, which will allow us to examine the cat’s particle behaviour at high speeds.

now we’ll see how to apply this basic idea to develop a cat-particle accelerator. please bear in mind that some cats shall be destroyed in the way; if you won’t agree to do so for the sake of human progress… well… good for you.

step 1: the speed 
first of all we need to decide the speed we’ll want the tests to run. as a newbie in the cat-acceleration field, i highly recommend you starting with lower speeds (below speed of sound); this way you’ll be able to analyse most cat parts whilst keeping the whole experiment on a budget. do not expect government help; they won’t understand, but don’t let them destroy your dreams. as someone said: the mad clears the path that the scientist follows.

step 2: the ring 
so, we’ll try a slow speed (up to 330 m/s) cat-acceleration ring. for that we’ll need an area large enough to fit a 5 meter radius ring. to construct the ring you can use any flexible pipe; one with 20cms of diameter will do (we need the animal to run freely inside the tunnel). you can find this at radio shack or cash converters – personally, i got the best tube for the purpose at the rake of madrid (which is the biggest one in europe). once you’ve got your tube you can easily construct the ring (if you need help, i shall write a how to join the ends of a flexible pipe howto).

let’s get to the holes: about one every meter on the top of the tube should be okay, to let the sound get through in the right way. finally, you need to add some sort of switching door which will keep the cat inside the ring until the required speed is reached, and the cat can get out of the pipe to the sampling screen. this is critical: put some really heavy stuff on the exit screen, otherwise you won’t get the desired two dimensional view of the cat (scientist naming: catogram, commonly known as: gato jodio), but a cartoon-like hole on the wall, or even a lawsuit for shooting cats in populated areas (i’ve heard of mortal accidents with scientist wannabe using cheap titanium plates).

step 3: the exciters 
this is probably the trickiest step, and can be implemented in many ways, having the most elegant use of electronics. this requires the use of processors or computer ports to create the cat-exciting system, but that’s quite boring to explain. instead let’s go casual; you’ll be needing a few friends to cover each hole, and special training is required as you’ll have to yell according to the cat’s speed. mainly: when the cat has just got to your position in the ring, shout so it goes away to the next exciter. the faster the cat goes, the closer in time your screams shall be produced. bad timing can cause the cat to stop or even go back. please note you need to shout louder to achieve increasing speeds. for our tests we used voice amplifiers, and after a few days of practising we managed to reach a cat speed of 300 m/s (to get light speed cats you’ll have to use the electronic alternative, with damn high frequency devices, not just your trusty pc).

step 4: test and conclusions
now your cat-acceleration particle ring (capar for the patent) is ready to go; just make sure you plan how you’re going to do it, the number of people or exciters, and the cat’s weight, size and color (painting the animal in bright green or yellow shall help identifying it during the first acceleration phases). if you manage to follow my instructions, you shall get great smashed cat samples onto the output display screen and, who knows, even discover cat parts no one would have imagined before (there’s yet a whole world to discover). take special interest in the positions of the extremities to examine the impact path, determine cat’s behaviour at high speeds, and discover the cat’s weight and strength for every inch of it. as an interesting add-on, you can construct a second accelerator and have both connected by their output. if you synchronise them right you’ll get the chance to analyse high speed cats in social environments.

i’ll like to end by giving thanks to my collaborators, without whom this project would have been a lonely mad man dream: twi and mr. dcosta.

appendix 1: 
bear in mind that if you want to reach higher speeds (above the speed of sound) the cat won’t receive the speaker stimulus correctly, so consider attaching headphones to the cat itself. this way you’ll also avoid doppler effects which can interfere with the cat’s movement.

appendix 2: 
we will see a way to restore the cat’s original three dimensional status in an upcoming howto.

la idea és executar comandes al try (com mirar l’estat de la compta del banc) i, si falla algo (p.e. la base de dades de clients a la web del banc ha caigut), executar el codi del catch per gestionar el problema (en aquest exemple, notificar a l’usuari q no pot veure els quartos).

la pel·lícula de Matrix segueix la mateixa idea: tothom es feliç en la farsa, però cal un ‘Oráculo’ per rebre als descontents, la falla imprevista, i gestionar-los.

de fet tot bon sistema necessita aquesta vigilància de desviacions, aquesta forma de gestionar l’inesperat, per mantenir el control i q el problema no escali fins a desestabilitzar i destruïr l’ordre establert.

i la democràcia? pues lo mismo… la principal diferència entre el sistema democràtic actual i altres formes com el feudalisme, dictadura, etc. és el control d’errors, dels descontents.

ja ho diu bé aquella frase de q el millor èxit del dimoni és fer-nos creure q no existeix. descartant la beneïteria mitològica, el cas és q la referència és ben vàlida per al popular govern actual: estableix un ordre en q dona la imatge q el poble te algo a dir en com s’administra un país o societat. vaja, només cal googlejar una mica per veure multitut d’exemples (destacats i abundants en la tesitura actual del moviment 15M/DRY) en els q la ciutadanía es enganyada, ningunejada i sotmesa (sigui hipoteques, copago, etc.).

és prou interessant aquesta estructura de control d’errors. els humans, requerint formes ‘rectes’, raonades i estructurades, han desenvolupat aquest sistema d’engany, ja bastant evolucionat, respecte formes anteriors… vull dir q, en època feudal o dictatorial, la primera línia de defensa del sistema en cas d’error era la força bruta envers una població amb recursos molt limitats… en estructures comunistes es centra en amagar elements (com borrar gent de les fotos al estil photoshopero dels homes de Stalin, o la censura d’informació en general) i exaltar la mare pàtria (sovint envers un enemic extern i imaginat/exagerat)… i el sistema democràtic modern (a banda de l’opció ‘enemic extern’) fa servir aquesta il·lusió de q nosaltres decidim, propaganda demagògica, i a més pot tenir el benefici de q si van maldades (crisi) és culpa nostra i ens hem d’apretar el cinturó. vaja, no es pot negar q la idea per mantenir la oligarquia està molt bé… sempre i quan mantinguis un status quo, o un mínim de benestar per a la majoria…

en fi, la veritat és q parlar d’aquesta situació, q aquestes altures hauria de ser prou coneguda i obvia, quasi em sembla innecessari… però, d’altra banda, encara hi ha molts q viuen en el limbo i no s’en adonen de com estem esclavitzats pels poders corporatius… i, implícitament, pel sistema econòmic inflacionista. així q trobo es bo parlar-ne i discutir-ho amb el proïsme… ara q la societat comença a despertar i potser podem començar una reforma per establir una nova democràcia, una democràcia en la q cada individu pugui decidir (o delegar si vol) en cada decisió de govern q li afecti, una democràcia q no es composi d’individus sobornables (els polítics, els intermediaris del poder), una democràcia directe, real i/o líquida… espero tenir sort i veure tal nou sistema algún dia…

a tot això, també és d’interès veure com, davant el moviment social actual, els grans estaments es plantegen incrementar el control d’internet, ara q es comença a veure el seu poder democràtic (en el sentit real de poder per al poble).

en fi, més detalls investigant a google, veient Inside job i les tres pelis de Zeitgeist (descàrrega gratuïta)… o revisant un post de fa uns mesos

Bonus track: no fa gaire m’alegrava veure q ja hi ha algún país europeu q permet votacions per a les eleccions nacionals via internet. d’aquí a la ‘votació continuada’ ja queda menys! quin país? Estonia…

visc a un barri low cost, envoltat de botigues de roba a l’engròs i kebabs de menú complet per menys de 4 €. entre carrerons i edificis baixos, sovint es pot veure el cogombre (o gerkhin o ‘pepinillo’) de Norman Foster, però només la punteta, resemblant un ull de Sauron, vigilant als súbdits.

Representació de "l'artista"

el metro és complexe. m’impressiona amb les seves interconexions i canvis d’agulles, amb aquest aspecte entre clàssic, de vapor victorià modern (o steampunk). no és pas com a Barna, de línies senzilles i delimitades. aquí cada línia te les seves ramificacions diverses i per cada andana hi passen diferents línies. una de les primeres conseqüències visibles de la seva complexitat és el fet q no són estranyes les parades entre estacions, amb el conductor informant q la pausa de dos minuts es deu a la congestió de les vies convergents.

hi ha barris per a tot en aquesta urbe del gran imperi, tots conxorxats amb aquest ‘underground’ q, com arrels feixugues i velles mouen l’energia, la vitalitat i varietat, de racons recòndits, foscos i húmits, a llogarrets oberts de metall polit i vidres estèrils.

m’imagino el transport públic com un vellet, feixuc i encorbat q, carregat amb el seu uniforme sobri, sagrat i caducat executa la mateixa feina des q’era més alt, un jove ben plantat. les formes, l’ordre establert esdevé una religió q manté les funcions vitals d’una ciutat; una litúrgia estoica i eterna. i això q’encara no he vist estacions fantasmes ni antics refugis!

en general, el q més m’agrada és aquest aspecte vintage, quasi lomogràfic, de vores carbonitzades durant la revolució industrial, de cases a maó vist, d’estructures vanguardistes de fa temps envellides i anticuades, però q mantenen la seva funció, tot i l’aspecte ranci, d’humitat de milions de pluges.

aquí els volums de grups culturals diversos són grans, molt grans. amb una població voltant els 8 milions, qualsevol minoria ja te un nombre de membres relativament elevat fent q cada color cultural tingui més força, més presència, al barrejar-se sobre la paleta. i quasi bé tota la comunitat es troba viatjant per aquestes arrels, aquesta vida subterrània q’esmenava.

caminant per la superfície, hom pot observar el canvi subtil d’esència urbana, doncs en menys d’un kilòmetre passo de la meva zona low cost, a una de restaurants exòtics (ja amb més cares britàniques), a un ambient hipster (ja amb posh vintage, botigues de vinils i inaguracions de grafitaires moderns) i acabant a la zona business (amb fràgils gegants de vidre).

és una experiència agradable caminar perdut, com q no és terra pròpia, cada carrer pot guardar diferències i contrastos culturals interessants. abunden mercats desfasats, amb relíquies del país, curiositats i personatges impactants… doncs encara tinc al cap a un home de formal vestimenta (jueu o turc ortodox, no sabria dir) mirant pornografia antiga, una màquina d’escriure d’aquelles de tecles rodones, d’esgrogueït fons i vores enfosquides, com de plata vella (confesso q m’encantaria tenir un teclat de pc amb tals tecles originals…) o una maleta gastada, amb elements de fusta i minipanys per tancar, d’un to taronjòs i viatjat… q a saber per on ha rondat…

m’encanta aquest vintage cutre i antic (no pas el posh)… i he de cuidar-me de no gastar-m’hi calers, jo q sòc tan pragmàtic i reaci a acumular objectes, he de posar tota la força quan em creuo (de casualitat potser intencionada) amb un d’aquests mercats. hi passejo, miro i remiro, tot recitant un mantra anti-consumisme…

d’altra banda, per les compres del dia a dia, ja m’agrada la similitut entre els productes d’Irlanda i Anglaterra… així no m’he de buscar noves marques… q m’encanten els Cadbury mini-rolls (aquí, terra d’origen, més barats!) i els Chocolatey Sponge Rolls del Marks&Spencer! i tinc una teoria sobre el menjar: q no deuen ser gaire bons cuniers (potser simplement mandrosos). la (gran) varietat i (bona) qualitat del menjar preparat disponible així m’ho indica… mmm, pastís de carn…

ok, només cinc cèntims de pq es recomanable el canvi: la classe política ha esdevingut una xacra social, un punt feble q els lobbies poden atacar (léase, sobornar) donant origen al sistema corruptiu q converteix el millor programa electoral en paper mullat. d’aquesta forma, la classe política perd tot el seu sentit de delegat del poble (concepte principal en el sistema ‘democràtic’).

la proposta q expressaré a continuació es composa de dos elements:

- un de canvi estructural en la presa de decisions en el q la classe política cedeix part de les seves capacitats com a delegat, efectivament minimitzant tal figura i incrementant directament el poder del poble.

- un sistema d’auditoria de govern. una base de transparència per a la observació pública de l’execució de govern.

abans q res, aclarar q tal proposta, a banda del poc suport q pugui tenir perpart de la classe política i lobbies (per la seva pèrdua de poder envers el poble… com dic, es tracta de crear una democràcia real), te la dificultat de q requereix un esforç adicional (si bé opcional) per part del ciutadà doncs aquest, en cert sentit, esdevé ‘polític’ (no pas en la connotació negativa) i a de ser conscient i responsable sobre les decisions en les q participi.

tenint en compte el baix grau de participació ciutadana en els moments crítics (allò q ningú es queixa o, com a molt, ho blogueja… ahem), la proposta pot no ser apreciada pel poble donat els requeriments de participació pro hey… ens em d’espabilar una mica si volem q les coses es fagin en benefici de tots, enlloc de pel benefici de bancs, corruptes, ambaixadors americans i altres entitats amb poder econòmic, no? així mateix, donar tal llibertat de decisió pot ser un procés en cadena, incrementat per l’efecte dels q sí actúen vs els q’hauríen de començar a actuar… vaja, no sé si m’explico… bé, és igual… tb es pot veure com la comunitat opensource en q els bons projectes (per exemple, una o altra versió de linux) sobreviuen, creixen i milloren segons el suport públic.

segons entenc jo, l’origen de la classe política (a Grècia?) ve de la impossibiltat d’escoltar, continuament, la opinió de cada ciutadà. seria per eix motiu q es creen els delegats, lo qual es la idea amb més sentit. el problema és q, com demostra la nostra societat moderna, aquests delegats són un punt feble (‘lobbietzable’ o ‘lobbotomietzable’) doncs són èssers humans, individuals. tanmateix, si fem un pas enrera sobre pq tenim tals delegats (la impossibilitat de considerar l’opinió de cada ciutadà) i considerem les eines tecnològiques actuals, una alternativa ben clara sorgeix: crear sistemes d’informació en temps real per enviar al cap (de govern) l’opinió/decisió de cada membre de l’estat. aquesta opció incrementa l’esforç ciutadà, havent de dedicar temps a la presa de decisions (humm, potser aquest treball de ‘funcionari’ podria ser mínimament remunerat, en algún futur), però crea una democràcia real.

la idea es ben simple: un sistema mitjançant el qual cada ciutadà pot participar en les votacions del congrés i el senat. en una plana web es presenten les propostes q els ens de govern posaran a votació per a senadors i congresistes (figures q, per cert, a la llarga potser s’hauríen d’unificar, descartant les dues càmeres). durant un període de transició (beta version) la votació ciutadana tindria caràcter informatiu no vinculant (micro referèndums), a disposició dels ‘congradors’ (senadors+congresistes) alhora de la votació efectiva. més endavant, un cop la implementació tècnica del sistema tingués un nivell funcional acceptable, la votació ciutadana directe passaría a ser un 50% del vot final de congrés/senat.

aquí els elements funcionals principals:

- llistat de les propostes a votar, incloent els detalls objectius de què impliquen

- comentar a favor o en contra de la proposta, permetent a cada ciutadà expressar una argumentació o simplificació del q la proposta implica. això seríen els detalls subjectius, partidistes

- votar els comentaris, com a reforç als comentaris formulats i donant eines als votants per veure les diferents postures davant una proposta

- votar la proposta, com a pas final i amb el resultat tingut en compte en les càmeres, previ a voltació dels ‘congradors’

- historial de propostes/votacions/comentaris i altres estadístiques q puguin ser valuoses

tal sistema proposat es consideraria un èxit si les idees guanyadores passen de ser les q tenen més diners darrere a les q tenen més persones…

no entraré en detalls sobre seguretat, accesibilitat i tal, doncs són qüestions tècniques més o menys complexes, però clarament aplicables i fiables amb els coneixements tecnològics actuals.

q us sembla la proposta? jo no tinc gaire coneixement polític (potser per això em resulta tan bona aquesta idea, si bé utòpica) així q si voleu perfilar-la o criticar-la, endavant, manifesteu-vos (només cal q comenteu, no cal sortir al carrer i, si voleu, transmeteu-la als nostres ‘representants’

… i sobre el sistema d’auditoria… ho deixo per un atre dia, q ja n’hi ha prou per avui només dir q’es tractaria d’un sistema per avaluar el rendiment i efectivitat d’un govern.

… i, veient q hi ha un partit polític afí a la idea q’he exposat ací, no puc fer més q referenciar-lo

Segons el que em va explicar sor Matilde, que alhora havia sentit en paraules de la mare, la real, la minyona, resident de la congregació en els seus últims anys; al conèixer la meva sort, el meu pare, l’home familiar de la fotografia, es va determinar a recuperar-me, ignorant el previngut seny de la mare i acabant amb els seus ossos a la presó que mai abandonaria. D’altra banda, la mare, seguint un camí menys ambiciós però més eficaç, va aconseguir col·locar-se com a dona de la casa del gran senyor Ortega, el meu fals pare. En aquesta postura, mantenint la temprança davant una situació tan frustrant com secreta, va poder gaudir del seu fill un bon grapat d’anys, fins que va ser descoberta per l’Ortega i amenaçada amb acabar com el marit. Va haver de fugir a corre cuita, sense fill, sense comiats, i amagant-se de possibles canvis d’humor del pare, del fals pare, de l’home que havia comprat un nen per a la seva dona estimada.

No he tornat a trucar a l’Ortega per nadal. Al conèixer la veritat, el meu primer pensament va ser un de molt sinistre envers tal home. Un antic senyor que havia usat el seu poder per satisfer els seus desitjos i els de la seva senyora estèril, menyspreant les conseqüències, descartant el dolor causat als altres. Un senyor que, perduda la seva adorada, havia convertit el fill comprat en un record incòmode, un rebutjable engendre de les seves accions sinistres que ara jo no satisfeia el caprici de ningú. Però aquest senyor ja no és més que un home estúpid, inútil i decrèpit; sense poder. Només el que jo li pugui donar i no penso ser tan generós dedicant-li la meva ràbia, mal canalitzada tot aquest temps. No continuaré el cicle de maldat i odi. Al cap i a la fi, ja ho deia la mare: “no guardis odi, que mai és bo”.

Posteriorment i ja sense força ideològica, la dement estructura d’adopcions s’hauria convertit en un sistema comercial, per a benefici dels metges i els religiosos involucrats. Li constava que encara a finals dels setanta hi havia hagut casos., i ella en va viure un en primera persona. Una situació que, tot i la doctrina que li havien inculcat sota l’auspici del moribund govern franquista, li va semblar monstruosa. Un record de dolorosa vivesa, amb el sentiment afegit de culpa i vergonya que l’experiència i la història li havien etzibat.

Estava en un racó de l’asèptica sala de parts número dos, els peus lleugers per no destorbar el moviment clínic dels professionals. Les mans, tremoloses sota l’hàbit, repassaven el rosari, escamotejat, que li havia dat la mare abans d’unir-se a la congregació. La seva mentora, una monja grassa de mirada estricte satisfeia amb diligència o previsió les necessitats del doctor.

La nova mare dormia sota els efectes de l’anestèsia general, doncs en aquell temps l’epidural encara no era de pràctica habitual. Estava allà estesa, amb les galtes de color turquesa per la llum morta sobre l’enrajolat. Amb ulls clucs, indefensa, era cega als plans que ja s’havien forjat dies enrere entre confessionaris i despatxos.

Davant d’uns altres ulls, aquella era l’escenificació del meravellós miracle de la vida. Però per ella, tot i la instrucció i preparació que havia rebut, tot i l’engany sistemàtic, que ella desconeixia però intuïa, la sala de rajoles verdes i efluvis higiènics li resultava un llòbrec local obscur on ni tan sols la llum de déu no hauria d’arribar mai. Resseguia les comptes de fusta deslluïda i acariciava el crucifix, llavors sencer.

Un gemec la va despertar del trànsit i va haver d’esquitllar la mirada per no veure l’ensangonada que, en la seva imaginació, ja li feia esvair el cap. La gran monja la va apartar, menyspreant la inexperiència, per netejar la criatura entre tovalloles humides. Després li va allargar el nadó, impacient i preparada per ajudar al doctor en les complicacions que havien sorgit. Agafant el nounat, va mirar interrogant, primer a la monja fardassa, després al nen, demanant confirmació per endur-se’l.

Sortiria de la sala, per un accés secundari, amb passes curtes i accelerades, travessaria el passadís, amb el ressonar de les sabatilles trencant el silenci absolut, baixaria la mirada al passar pel costat d’un crucifix, com aquell que creu que si no veu no és vist, i entraria a l’habitació tres zero tres de maternitat, on una mare estèril li somriuria feliç al veure el seu fill.

La mare superiora, amb el suport del metge, seria l’encarregada de notificar als pares genuïns d’una fatalitat falsificada i d’infondre la glòria divina: “Ay! Un angelito que adorará a dios”.

A la mà portava aquella fotografia de l’home familiar. Tenia el cabell fosc, abundant i una mica fora de control, que contrastava amb la vestimenta formal de pantalons de tela, camisa blanca i armilla negre. Se’l veia feliç, amb l’esperança als ulls i un somriure murri, com dient “sí, sóc jo i aquest tros de dona és meva”. Tanmateix tenia un rastre de preocupació al front, com si la duresa de la vida li hagués passat factura, encarida, per arribar a aquella escena. La mandíbula ample reforçava la imatge corpulenta i, la seva postura, amb una cama més avançada i els genolls lleugerament flexionats, mostrava a un home que es veia capaç de lluitar fins al final en allò que creia.

Les criatures deurien tenir una baixada de sucre, doncs vaig poder dormir una mica a l’últim tram de viatge, arribant prou fresc com per anar directament al carrer de la Casa Misericòrdia, on havia de trobar l’origen de la carta.

Allà vaig començar a preguntar per la Paquita, mostrant la fotografia recentment obtinguda. L’amabilitat de les monges em va acabar portant a sor Matilde, una servidora de déu d’uns seixanta anys amb ulls clars, vius, i amb ganes de divagar en qualsevol direcció. No es va sorprendre de veure’m, però sí commoure. Tota cofoia i orgullosa de rebre visites, em va demanar que l’acompanyés en un passeig pel claustre. Les seves mans plenes d’ossos anaven recorrent, amb cert neguit, les comptes d’un rosari desgastat i de creu amputada, de manera que semblava una T. Vaig pensar que allò havia de ser sacrilegi. Però el que m’havia d’explicar, donant-li moltes voltes i aturades circumstancials, em va eliminar qualsevol interès per la idea d’una monja rebel fent servir un accessori blasfemi.

A dins hi vaig trobar un floc de cabells, un anell i una fotografia rebregada. Aquesta última imatge em va sobtar. Davant d’una casa de poble hi havia una parella engalanada i somrient: la Paquita i un home alt i corpulent que l’abraçava. Si bé la primera sorpresa, el primer xoc va ser veure-la en un entorn que jo no coneixia, en una vida prèvia que jo ignorava, el que em va deixar perdut era la cara d’aquell individu. Hi havia quelcom familiar, com si l’hagués de reconèixer però essent incapaç de localitzar-lo en els meus records d’infantesa. No tenia aspecte de fumar cigars cars.

Aquella petita tasca d’investigació meva no m’havia dut enlloc. No havia alleugerat la reminiscència d’un passat ombrívol, no havia aclarit el perquè d’aquella clau, d’aquella incògnita rebuda. I, el més greu, ara hi tenia interès, ara buscava una resposta que matés una recança, una aflicció desenterrada.

Em quedaven dues vies per trobar més detall sobre aquella cara familiar o per trobar el sentit a aquella epístola de la Paquita: podia visitar al meu pare, doncs el tenia localitzat en un pis modest a pocs minuts de tren de casa meva. Tanmateix la distància creada en el silenci dels últims deu anys, només interrompuda en trucades nadalenques per insistència de la Laia, convertia aquesta opció en indesitjable i, de totes maneres, perquè havia ell de saber res rellevant sobre la vida d’una serventa?

Per altra banda, la nota que havia rebut m’indicava, amb el logotipus, un convent o residència cristiana de València, de les “Siervas de la pasión”. Preferia recórrer la distància física.

Però ja havia arribat fins allà, i no era moment per al nen poruc que no gosava visitar el soterrani pels seus fantasmes mentals. Vaig entrar, no amb poc esforç doncs, si bé la porta no estava tancada amb clau, l’acumulació de brossa, fullaca i pols no estava d’acord amb la meva inoportuna decisió.

Esquitllant la vista, a la dreta, podia veure com els titans decaiguts i torts, que ja no guardaven amb cel l’entrada al despatx, havien deixat escapar algun llibrot vell i gruixut que s’estenia satisfet pel terra de la saleta d’espera. A la banda contraria, on les butaques d’espatlla alta havien allotjat múltiples contertulians, quasi podia olorar les denses columnes de fum dels seus purs que, creant un cel gris, assenyalaven la tempesta ideològica de les seves discussions. Ara les filagarses d’una cortina fina ballaven com parelles de tango al son d’una brisa lleugera.

Al davant, la barana de l’escala havia perdut la brillantor de la seva fusta rogenca i, amb el balustre escrostonat, semblava un gos vell, musti i ranquejant, que ja ningú vol amoixar. Vaig pujar amunt, sense voler deturar-me en els detalls de l’edat de les coses, i vaig entrar a la cambra de la Paquita.

La porta de fusta es va queixar sorollosament mentre s’obria, sorpresa i despertant de la letargia. L’habitació era estreta, més petita del que recordava, amb un llit atrotinat sense matalàs i un tocador amb un gruixut mantell de pols que cobria caixetes de formes diverses, observat tot per un mirall amb peu. L’únic de bo d’aquella petita cambra era el finestral, dividit en tres peces i donant una bona vista al jardí del darrere. Breument, la vaig veure, la Paquita rient, mentre jo jugava amb el mirall, el sol i el jardiner que rondinava sota nosaltres.

Just darrere la porta hi havia una reixeta metàl·lica. Vaig enretirar-la amb l’ajuda d’algun estri estètic (una llima, crec) i vaig allargar al braç buscant esperançat que la caixa encara hi fos. Estirat pel terra polsegós i amb la llengua mig fora, em vaig sentir com un satisfet caça tresors al palpar quelcom mòbil: un petit bagul enramat amb una sinuosa heura daurada que en una de les seves fulles amagava un pany.