residu vital…

fa un grapat de jorns, estava jo fent la cigarreta davant la porta de la santa casa q’em dona el pa de cada dia, quan rondava una parella de BTV (amb the office al costat de la nostra) fent entrevistes de la calle… tenia certa gràcia vore el comportament dels grupets de curritos, pastant la nicotina, observant l’entorn i desplaçant-se en sincronia, defugint l’amenaçadora i depredadora càmera… el llop q’es nudreix i q’alimenta amb i a ses ovelles…

el cas és q’a mí em van capturar… bé… una mica els hi vai deixar fer… i no va ser la fiblada d’un tret o esmolats ullals el q’em va deixar astorat, nops, si no la inquietant pregunta…

has pensat com voldríes q fos el teu funeral?

… um… m’agrada q’em facis aquesta pregunta… o no…

la resposta, incineració (després d’extreure el maquinari o peces aprofitables, pro això no ho vai dir al moment) i cendres dispersades per l’éter… ras i curt… ah, i tampoc ho vai dir, pro estaria bé una festuki de despedida, per celebrar la vida d’un a títol pòstum…

el cas és q, comentant l’anècdota amb alguns companys i averiguant q’el crematori contamina, la proposta ha variat un xic… lo seu sería deixar el cos pq es pudreixi i s’aprofiti en un bosc, a l’aire lliure i sense ornaments. El problema és q algo així no es deu poder fer… um… no? algún empresari amb un bosc particular q vulgui obrir una funerària en eix format: un espai bucòlic reservat on nar deixant els cossos (amb un sudari o algo, si ho volgués el client), q vagin alimentant la fauna i flora local fins q no en quedi res… potser hi ha un paper desagradable pels operaris q’haguéssin d’anar deixant els cadàvers i veient/olorant les restes d’altres… pro mira, tenint en compte això segur q es poden fer màquines per a la tasca… vull dir q, no sé pas com va sorgir l’idea d’enterrar-nos, suposo q en part per una qüestió pràctica de no tenir els cossos pudents repartits per la cova primitiva i tal… pro si podem superar aquest problema amb organització (bosc privat) i tecnologia (operaris mecànics)… pq no fer-ho?

… nosé… més maco q pudrir-se encaixonat i envoltat d’altres residus biològics i amb vius plorant… més maco q ser arxivat, amb el teu nom com etiqueta, en un gran repositori o cementiri q no és pas bonic de vore, per moltes floretes marcides q’hi desis… ah, q aixins els vius et poden venir a visitar?!? eno tu, un, q el q’han de fer és viure… dos, q total, com a anfitrió de la visita no resultaràs gaire interessant (muermazo o muertazo)… tres, q’el record és algo de mente… i el merchandising cadavèric… como q no mola…

q dius, pq donar importància a tot això, total tampoc en seràs conscient… eno… pro és com els crèdits/ròtuls finals d’una pel·lícula, un llargmetratge q t’ha fet plorar, riure, enfadar, tranquil·litzar, gaudir, patir, amoïnar, alegrar, contrastar… simplement és establir com vos q’acabi l’obra de la teva vida… la teva gran superproducció… amb el seu honorable punt i final…

PD: si algú es munta el negoci q’em convidi a una parcela quan mori… i a una birreta quan ncara estigui distret en l’existència!😀

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: