el viatge de Xaihiro…

Sortia del pencòdrom a les quatre… bé, algo abans, q’era dia de mudances i ja tenia el pc empaquetat i apunt per la nova office amb vistes al castell dublinenc. amb una maleta mig buida (q’hauria de tornar plena de fuet) m’esperava al 16A per arribar-me a l’aeroport i, un parell d’hores més tard, dinat de sandvitch i muffin a preus aèris, una pantalleta blava (q’em feia rememorar vells temps de Windows) m’informa d’un lleu retràs… agreujat posteriorment amb excuses inexcusables…
‘aix’, em queixo mut, ja dins el retardat avionet d’una companyia el nom de la qual no vull pas recordar, mentre em preparo per un trajecte tranquil·let, musicat i fins i tot refrescant (q recordo les gotetes de condensació caient del casc al cap), q’em duria a Girona ja a les tantes… en un trajecte falsament barat i realment llarg…
un cop aterra, a la terra, marxant cap al meu transbord autobusaire coincideixo amb una guiri vagament recordada de la feina, q també està de cap de setmana, i em pregunta: “que hi ha de bo per vore a Barcelona?”, “buff”, i d’una tirada contesto un ‘typical spanish’: “Parc Güell, Sagrada Familia, Rambla avall fins al port, perdre’s per carrerons del Gòtic”… em va faltar recomanar l’Esquinica per unes papes braves…
en qualsevol cas, poc més d’una hora més tard m’arribo a la capital, sense ganes de papes, i canviant rodes pneumàtiques per metàl·liques soterrades, i després a les del carril català…
en aquest últim calaix comparteixo trajecte amb dones en nit de dones q tornen de vore la Cubana, i ben animadetes q van! ara ja tothom parla idiomes casolans i n’escolto alguna conversa (amagant un somriure rere el mòbil) sobre el marit avorrit q s’espera a casa, el q surt de xerinola, tot reaccionari, pq ‘jo també ho valc’ o el q reb trucada amenaçadora quasi fora de cobertura: “q jaaaa arriiiiibooooooo”… i jo mentres envío missatget (amb la tarja ja migrada) per fer algún contacte nocturn. i és llavors quan un temor vague es torna penosa realitat… q’el SIM ha mort d’inanició monetària…
‘aix’, em queixo mut, acceptant la desgràcia… i ronden ja les dotze quan m’arribo al pis, d’aires abandonats i llum atenuada (q ja només una de quatre bombetes treballen). just deixo l’equipatge i torno a sortir, amb la idea d’emprar una d’eixes cabines del passat, q’et permetíen xerrar a distància quan la telefonía era només cablejada… si n’era de ferèstec, el passat!
en la distància ja veig el monstre verd i blau imposant-se amb els seus tentàcles xerrameques… m’acosto i em planto, valent amb cara de ruc, davant el cerber de 3 caps i atres tantes ranures monetàires q guarda les portes de la comunicació, jo brandant pecúnia i un paperet amb un número…
no detallaré les vicissituds penoses de la batalla pro, en la lluita, perdo euro rere cèntim, q jo li llenço i el can telefònic les empassa i les oblida…
‘aix’, em queixo mut, aprenent de la inexperiència a preu acadèmic… un número equivocat, o no saber atacar la marca diabòlica (una petita R amagada sota el seu tentàcle diabòlic) costa rodones bales.
en fi, quan penso q me’n surto, contacto amb en Pietro:
– on ets?
– aquí, pro vaig cap allà
– ok, doncs gafo el carro i me vengo
la satisfacció electrifica mes neurones, pensant en com he abatut els monstres, com he superat les barreres… i és curiosa sensació, també electrificant quan veig q’els avatars del destí me la juguen de nou… q quatre mesos d’absència fan q’el cotxe em rebi amb fredor i un silenci eloqüent per l’abandó: “no arranco, sense bateria no arranco”. i per moltes carícies q li faça, no arranca pas, malparit…
‘aix’, em queixo mut, o poster ja remugo… unes 8 hores després de sortir del curro estic al meu poble incomunicat i inmobilitzat, i amb els nassos prou ben tocats com pq em decideixi a nar de bars un rato, en part amb un sentit experimentador, doncs vull veure fins on pot decaure la cosa… així q res, acabo gaudint d’una Guinness mentre observo el panorama nocturn, prou engrescat… evidentment, lo de la Guinness torna a ser una conya previsible, doncs és com el cafè a Irlanda: “te el mateix color, fins i tot fa espumeta similar, pro ni de conya s’assembla al producte q’el nombra”
bé… podria haver estat pitjor, q no m’ha caigut cap piano al cap, i demà millorarà, de segur, pro per no oblidar-me’n, quan torno a la llar, engego l’ordinador q renqueja i murmura “ja vaig, jaaa vaaaaaaig”, i començo a escriure:”Sortia del pencòdrom a les quatre…”
PD: i per cert, la wireless q xuclava l’any passat ha evolucionat… ara és WEP, va protegida… ‘aix’, em queixo virtualment…

4 Respostes to “el viatge de Xaihiro…”

  1. pietro Says:

    xD

    (no rememorarem converses:p)
    ja queda poc per la teva pròxima visita, no?

  2. crmel Says:

    Que se sent quan tornes al niu després d´una etapa de desconexió? Anyorança o ganes de tornar a marxar?,😉

  3. loxai Says:

    doncs no sabria dir-te… em va agradar prou retrobar-me amb la terra i (uns pocs) amics… pro vaja jo segueixo amb el meu camí per ací, sense dubtes ni pegues… en tot cas, era visita breu de finde… ara, en menys de tres setmanes, toca una visita llarga… [Update: de setmaneta i escaig]

  4. crmel Says:

    Vacances? o vuelves?……

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: