pà i circ…

amb eix títol tan genèric, herència romana dels espectacles per apaivagar les passions, sovint el primer q ve al cap és el fútbol…

jo no en sòc gaire aficionat, lo just per una conversa breu, així q la panera la trobo en el cine. quan no tinc ganes de pensar, només de deixar-me endur per una sèrie d’esdeveniments externs em baixo compro alguna cutrepeli irrellevant, comèdia, acció… ‘americanada’, en general… una pèrdua de temps vaja, pq reivindico la importància dels moments més oblidables de l’existència…

així, volia comentar un llargmetratge, mediocre de collons, pq així perdo el temps… despotricant…

l’atre dia veia la segona entrega d’una trilogia ronyosa (la tercera no existeix, pro dona-li temps): La búsqueda 2, amb Nicolas Cage, Ed Harris i aquest i l’atre. bé, em va semblar peli de les de Guiness (no la birra negra, si no el récord).

vaig entendre aquesta nissaga com l’ocupació d’un nínxol creat pel, llavors absent, Indy: els cascareliquies de la òstia. i l’ocupa excel.lint en l’acumulació d’estereotips habituals d’allende los mares: bons boníssims q pillen catxo al final (i el sidekick friki també), malos malíssims redimits als últims moments, estupideses de hackers meravellosos, patriotisme in extremis (amb pecident de la nació inclòs), incongruències de les de ‘cony, si podies fer això aquí pq no ho feies abans allà’, puzzles de merda per intentar crear un fil argumental, retrobaments d’amor i odi, heroismes fetén, en fi, com la plasca dels del veintidó, una peli abarrotà (de merda)!

vaja q les comparacions són odioses, i ja va bé, les pelis del paio amb llàtig i sumbreru no són de culte, pro si les poses al costat d’aquesta patochada d’en Cage, ve a ser com el sant graal cinematogràfic… com un partit de segona amb equips de tercera a la defensiva i empatats a zero vs una eurocopa alemanya-espanya…

si tens oportunitat obligació de vore aquesta o la primera entrega (o la q hagi de vindre) de La búsqueda, arrancat els ulls i canta el LaLaLa… La búsqueda, enrecorda’t-en…

conclusió final: el pà i circ ocupa un temps q pot ser beneficiòs encara q tingui poc valor, pro ull, q pot engendrar nous dubtes existencials… “q estic fent amb la meua existència?”, “a q fa olor l’or Maia perdut? [a ranci]”

va, una recomanació a l’atzar per sonar cinèfil de gafapasta i mantenir l’equilibri de l’univers: “Vivir!” (Ikiru) de Kurosawa… a vore si fa una segona part, q ja toca ;)… no, en serio, molt recomanable, entranyable i memorable la peli… i la canscó final, no sé pq em recorda a l’oset feluix, una sèrie d’animació de l’europa de l’est q guardo per algún racó del bulbo raquídeo…

PD: veus, algo bo ha sorgit de La búsqueda, he buscat i buscat fins q he trobat la canscó esmenada a youtube (imatges despreciables, tampoc cal arrancar-se els ulls pro vamos, irrelevants)… chupi calabazas! [vaja, em sembla q’era aquesta, en un atre versió, la q sonava amb en Watanabe columpiant-se]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: