salta, salta…

“salta!”, li va dir la Joana carinyosament.

“Pro, amor, em fotré una bona patacada des d’aquí”, li contestà l’Albert, medint les distàncies amb preocupació. Es trobaven en un balcó d’un tercer pis i si bé, les persones d’abaix no semblaven formiguetes, el ciment fosc i fred li resultava tan amenaçador com un camió Ebro dels antics tronant a 80km/h.

“No pateixis, tingues fe en mí, jo m’ocupo q no et passi res dolent. Creus q jo voldria q prenguèssis mal, cogombret meu?”, li xiuxiuejava ella amb un to melòs q amagava escassament el desgrat de veure’s qüestionada.

“Ja però és q segons les lleis de la física…”

“Deixa’t d’històries: salta!”

Acorralat entre les seves creències i les paraules de l’estimada, va grimpar la barana dubtòs, va aclucar els ulls com qui no te clar si vol veure el q ha de passar i va deixar q les cames tremoloses caminessin cap al buit.

“Spotch!” Va oír com se li esberlava el cap i esmicolaven ossos aquí i allà, però no va sentir com se li trencava l’ànima.

Mirant-s’ho desde dalt, la Joana va pensar q, si no havia funcionat, era pq ell no havia tingut fe, i va marxar decepcionada.

[molt vagament inspirat en El cielo sobre Berlín]

el-cielo-sobre-berlin-09

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: