Barcelona i la Vicky i també la Cristina…

vai vore fa uns dies eixa última creacio d’en Woody… en principi un director q no m’ha interessat mai massa… pro q al final sí q m’ha interessat forsca… supos q sempre li he tingut un pel de manía per aquest caràcter hipcondríac i de mosqueta morta… nusé… pro el cert és q fa coses, velles i noves, q són belles i bones…

vicky-cristina-barcelona-woody

bé, contradiccions a banda, aquesta de la Vicky i la Cris m’ha interessat entre forsca i prou… pro prou de rodejos, anem a comentar-la… almenys les dues idees generals q em van fer més gràcia…

primer està el personatge del pare, q’em va fer agradar per la seva decisió de castigar el món no publicant ses obres. tot i q pot ser quelcom pretenciòs, sembla una poètica forma de castigar… d’un poeta. d’altra banda em recorda q, de vegades, és millor romandre en silenci davant les burrades del món… o guardar-se per a un el q fora no serà entès i/o no tindrà valor…

el silenci no parla de les coses òbvies q ja saps, i es calla les coses q’ignores.

personalment tinc una actitut semblant cap als temes frustrants de la vida… coses q no paga la pena discutir pq fan mala sang, com alguns temes polítics, les institucions religioses i tantes atres desgràcies…

l’altre punt rellevant de la peli, potser el tema central, és l’exposició de contrastos entre les dues xiquetes, la racional i la passional, projectada sobre la qùestió de l’amour (pro q s’aplica a tots els àmbits de la existència).

una necessita provar-ho tot, sempre destriant i sense decisió final, per saber q vol, i l’atre sap q vol i decideix quedar-s’ho quan ho troba, tot i q quan prova algo diferent veu q potser no l’ha encertat a la primera. aquí entra en joc una característica interessant del comportament humà: hi ha persones q necessiten veure totes les opcions (amb tendència a l’infinit) per assegurar-se q troben la perfecció; d’altres accepten quedar-se amb una bona opció abans q passar-se el temps buscant. l’equilibri entre ambdòs és la gran dificultat on, diria, es troba el talent per decidir i situar-se. un gran dilema humà vaja. i bé, el drama no és tan gran quan l’objectiu és un cotxe, unes sabates o un disc dur portàtil… pro amb l’amor… ai l’amor, amb quina delicadesa cal embolcallar-lo!

de rera fons a aquesta dualitat en el procés de pendre decisions, hi ha la qùestió del lliure err… ‘libre albedrío’. la capacitat d’obrar i seguir per infinits camins és llibertat, o és una esclavitut ‘de cel’? necessitem opcions limitades per ser lliures?

Una resposta to “Barcelona i la Vicky i també la Cristina…”

  1. Arqueòleg Glamurós Says:

    A mi el que em va passar es que me l’havien criticat tantissim que quan la vaig veure, com no era tan dolenta em va deixar fascinat!
    Ara, com esl clàssics d’Allen (MAnhatan, Interiores, bananas…) res!

    Passa’t pel meu blog i participa d ela meva enquesta-experiment!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: