prostibul oral…

caminava molt per Tokyo, sovint marcant una atraccio turistica d’interes accessible per metro abans de marxar de l’hostal i rondar per la city acabada la visita. es prou facil perdre’s per aci, pro tard o dora trobes una parada de tren per ‘reiniciar’ el laberint…

en aquestes q em trobo en una cantonada sorollosa, amb llum i musiquetes q venen d’un local atapeit de dibuixos i indicacions q no entenc, a banda d’una: Pachinko!

ja n’havia sentit parlar d’eixes maquines de joc, en les q demostraria ser tan bon jugador com en les tradicionals ‘tragaperras’… vaja, apretar botons sense solta ni volta i esperar a vore q passa (si, no soc pro, ni de lluny). en el pachinko deixes caure boletes per un laberint d’obstacles, amb l’esperansca q’arribin a un forat concret i, be, mes detalls incongruents per a mi, per molt q la ajudant em fes indicacions en japones. el cas es q si guanyes, obtens mes boles, i al final les pots canviar per articles diversos. la partida es a uns 8eurus, pro no la vai acabar, no tenia gaire sentit per a mi quedarme comprovant com la llei de la gravetat s’enduia les meues perres, aixi q vai bescanviar les boles q’em quedaven ben aviat: per tabac local…

en el joc havia perdut (suposava, no ho tenia massa clar), pro jo em sentia orgullos d’haver participat en un vici malaltis dels japonesos, aixi q em vai decidir a estrenar un paquet del meu premi. em vai posar a buscar un lloc de fumadors, doncs no esta permes fumar al carrer (si si, como te lo cuento… de fet per no haver no hi ha ni papereres publiques; es veu q va ser una mesura post atacs amb gas Sarin de fa 10-15anys) a assaborir la meua conquesta.

mentre fai calades, miro d’esbiaix el mobil de la noia al meu costat. encara no els entenc, els seus mobils: son mes lletjos q’un pecat (o q l’esglesia en general, mira q’et dic), quasi tothom amb el mateix disseny rectilini i voluminos… deuen fer meravelles, pa amb tomaquet i la declaracio de la renta (amb mode corrupteles estil PP integrat), pq si no no m’ho explico… en fi, q res, al mobil no veig res especial. miro la noia, ensimismada en els mecanismes. sembla q vagi al Kabuki (teatre japo), amb la de pintura q porta a la cara… ok, exagero, pro si q sembla un estil comu el de posar-se una pasterada (o capa d’imprimacio) blanca a la cara per afegir coloret vermell intens

parlant de venus, en general, no abunden les nadiues d’atractiu exotic i excitant… be, potser les idealitzava un xic, pensant en eixos mons llunyans i remots on s’amaguen les set boles de drac… si q n’hi ha algunes q’et fan posar cara de Dr. Slump (sia la de pervertit o la de machote de guais) pro crec q tenen bons trucs per… ‘estimular’… els vestidets curtets, amb faldilletes i guirnaldes… faldilletes i guirnaldes…

ja m’he acabat la cigarreta, aixi q marxo cap Akihabara, el meu barri preferit, santuari de frikis tecnologics i geeks de bien (on tambe s’em posa cara de Senbei Norimaki, pro per l’aspecte tecnologic). no dire gaire dels meus llargs caminars pels carrerons de brossa electronica i novetats ultimes, sia suficient recordar alguna escena de la serie Sushi (el cuiner) on es posaven a volar entre arcs de sant martir i nuvols de coto cada vegada q feien mossada.

pro, una curiositat de la zona, hi ha tot de noies repartides per les cantonades, disfressades amb faldilletes i guirnaldes (versio plus), somrient i oferint flyers per algo q no entenc. m’acosto a preguntar a una joveneta, pro no ens aclarim (valgui dir q’el nivell d’angles aci es igual o pitjor q a espanya). la idea basica es q per uns 13euros tinc una beguda i 90 minuts… “90mins de lo cualo?”; nadie sabe, nadie entiende. en fi, em decideixo a seguir les seves indicacions… vaja, aixo s’ha d’aclarar, estic explorant inhospits territoris i no puc deixar una tal area sense cartografiar; aixi q’agafo l’ascensor per nar a la planta de la cafeteria dels 90mins misteriosos.

em saluda una noieta (faldilletes i guirnaldes) amb la q’intento iniciar conversa per entendre de q va la cosa. pro res, el mateix q amb la noia reclam, 90mins i un refresc… “PRO 90mins DE QUE, DE LO CUALO?!?” (para mis adentros). res, q no ho entenc, i no pagare per un no se q, ja m’havia enredat prou amb el pachinko aquell, aixi q m’excuso dient q es massa estona, q’em tanquen les botigues de gadgets i q luego vuelvo (si si).

les portes de l’ascensor s’obren, pregunto si baixa i un parell de japonesos em contesta q si, tot preguntant-me si he anat al maid cafe. eps, aquestos en saben! “no, no entenia de q anava i he marxat… de q es tracta?”. somrient, em responen q es un lloc on pagues un tant i tens a una noieta q intenta fer gracies, somriure’t, oferir-te viandes i merchandising (e.g. fotos seves, amb faldilles… i amb guirnaldes) pq paguis mes, i en general ser simpatica i agradable amb tu pq passis una bona estona. sembla ser q’aixo es una practica normal, doncs les noies per aci tendeixen a ser tancades (diuen ells, pro intueixo q’els nois tb deuen tenir lo seu en timidesa… recordem q’el negoci es concentra al barri nerdo-friki tecnologic) i aquesta es una forma de parlar un xic amb alguna i q estigui mimosa per tu…

si companys, acabava d’abandonar un prostibul oral…

tot i q els events descrits son tots reals, he condensat la cronologia per fer-ho un xic mes literari/interessant… i si, lo de prostibul oral es un xic exagerat, pro a q vende?!?!😛 en qualsevol cas, tals llogarrets es coneixen com maid cafes i representen una activitat light, pro sembla ser q al barri roig tb s’estila tal activitat verbal (per homens i donens), a banda de banys complets i altres serveis…

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: