una historia hiperlinkada…

Fa uns dies em vai trobar amb una plana que era una completa pèrdua de temps: una cutre-animació flash que canvia cada vegada que actualitzes. Sembla que tant jo com moltíssima més gent, ens posat a procastrinar amb la tonteria. Com a repte ‘extreme’, vaig pensar a emprar aquests continguts trivials per explicar una història (breu, que tant de link pot ser farragòs). El resultat és el que segueix, insto als blogaires a acceptar-ho com a repte (sigui amb eixa web, Google images o el que sigui) i als lectors… bé, a distreure’s…

Jo estava prou [O], feia poc més de quatre mesos q havia acabat amb una relació de més de tretze anys… bé, més aviat la relació havia acabat amb mí, a [O]. A la Maria, la meva [O], la vaig conèixer a l’escola. Vam viure junts el despertar sexual i havíem estat parella des d’aquells temps de [O]. T’acostumes tant a una cosa q acaba sent part de tu i, quan la perds, ha de ser molt semblant a la sensació q te algú a qui li amputen una extremitat: ja no hi és, però encara la sents. Estava per [O].
Quan em va [O] el Joan, es va repetir la cantinella dels últims caps de setmana: “Va tio, has de sortir de [O] una mica. No pots estar així tota la vida, sigues [O]!”
I ja l’entenia ja, no és q ell fos un solter empedernit i li calguès un company de maleses, q també, simplement em volia treure del pou en el q [O]. Pro jo només volia [O], anestesiat de l’existencia fins a [O], i no estava per [O].
Al final, per fer-lo callar, m’hi vaig apuntar. Bé, de fet així li vaig dir, pro crec q’una part de mí demanava secretament fer el [O].
Ens vam trobar al bar q’havia estat el de sempre, per nosaltres, la colla de sempre… q quasi havia desaparescut amb la edat i els compromisos. Jo no anava amb gaires ànims, però per això estava en Joan, l’incansable [O]. Vam fer uns cubates i algo de [O]. Per quan vam deixar el bar m’havia oblidat qui era, m’havia contagiat amb l’energia del Joan i calentat amb les seves històries de [O].
Els esdeveniments posteriors van ser un xic [O] i l’endemà no en recordava res. Vaig [O] fins mitja tarda. La meva [O] va ser al aixecar-me, bé, al tornar del bany de fet, i fixar-me en el volum excessiu q’havien adquirit els llençols: la Maria, ben clapada… Mare de [O]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: