sobre el valor de les idees…

anava a titular el post “sobre el model de comercialització d’idees reproduïbles”, pro potser quedava massa llarg. en qualsevol cas, em refereixo aquí a una qüestió q ja em ballava pel cap de fa prou temps i q va resorgir en una conversa després d’un concert del grup d’en ‘Nelson’, Mondieu (o atres detalls).

tradicionalment (i, crec, correctament) les idees han tingut un valor exacte, establert a priori a la venta. això passa amb un arquitecte q’et fa un edifici, una comissió artística (com un monument), un paleta q’et fa una cuina, una aplicació per a un client, etc etc.
passa que hi ha indústries q’es basen en la reproducció d’una idea original, i venen el pack material+creativitat. parlo, per exemple, del cine, la música, la literatura i el software de consum. en aquest cas, es ven la porció creativa a un baix preu comptant amb el volum de venta per quadrar els números. en atres paraules, el preu: idea+cost versus (idea/x)+cost.
aquest model, a banda de q no funciona massa bé (per qüestions de pirateria) també és injust envers altres creatius com els esmenats anteriorments: doncs sí bé te un component de risc (dependència en el volum de ventes), en prous casos supera el valor original de la proposta i es cobra de manera vitalícia/ilimitada. i aquest seria el punt a considerar, el quid de la qüestió: és correcte q’algunes idees es cobrin indefinidament?

el procés creatiu és un esforç, individual o de grup. un treball q’implica un talent, potser més rellevant en l’art musical q’en la construcció d’una cuina pro, en amdòs casos, el talent hi és present. així, sota quin concepte es permet q’es cobri un álbum de música, o un llibre (o les patents), de manera ilimitada, fins al punt q la inversió de talent s’hagi pagat amb escreix? doncs pq es pot, pq desde el segle passat hi ha medis de reproducció q van permetre aquesta revolució i com q’era una qüestió de beneficis inèdita, tot comerciant ho acceptava amb satisfacció, i el públic deixava d’anar a concerts ja q podia sentir els grans èxits a la ràdio o al gramòfon.
però, simplement, aquest model no el trobo correcte, d’una banda pq és injust envers formes ‘individuals’ de creació (com els q’he esmeat al principi), després pq desvaloritzen el talent real i tendeixen a l’estancament de noves idees, vull dir q, un artista pot viure d’un disc (ok, exageradament, potser, pro ja m’enteneu), d’un esforç limitat i concret, mentre q’un arquitecte o un informàtic de serveis cobra per l’esforç de cada producte, amb la qual cosa li dona vida, evolució a cada creació individual. adicionalment, crec q això te un efecte en la pirateria. cert q, en aquest sentit, espanya te una filosofia una mica… er… de picardia espanyola, q li diuen (pro vaja, això ja és un atre tema).

sobre la qüestió de la pirateria, per cert, crec q la solució actual q proporcionen plataformes com iTunes, Android market o Steam, són prou bones, oferint preus competitius i donant accés inmediat (i ben còmode) a l’usuari, mentre q quasi s’elimina el cost de producció. pro la injustíca sobre la valoració d’idees, l’empresonament d’aquestes, es manté. i passa q, de nou, la mala educació (o la confusió entre dret de còpia i robatori d’una creació) fa q el sistema no funcioni del tot bé (sobretot en països ‘líders’ com espanya). el cas és q trobo q la pirateria (q no deixa de ser un crim, per molt popular i ‘legal’ q sigui) potser es dona en cert grau per un subconscient q’aprecia la injusticia… el desequilibri entre idees cobrades de forma limitada i ilimitada (independentment del valor exacte o estimat/resultant).

així, crec q cal un nou model q aporti justícia, i crec q la base del nou model és l’alliberació de les idees. m’explico:
allibrerar les idees no és nou, en el cas dels llibres, per exemple, la idea esdevé lliure/global al cap d’uns anys (em sembla q’uns 50 o així, si no ho han ampliat). pro passa q l’amnistia es condiciona al temps i s’hauria de fer respecte el valor del producte, vull dir q, l’autor hauria d’indicar el valor de la seva idea (de nou, com fa el paleta o l’arquitecte), siguin 600 o 60000 euros i, un cop obtinguts tals beneficis, permetre l’accés a la idea per part de tothom… (mantenint la limitació temporal en cas de no arribar al valor exigit).
potser sona neo-comunista (o simplement utòpic) pro no creieu q seria el més just? vull dir, us sembla bé q’els fills d’un Beatle cobrin per una cançó de son pare?
doncs bé, a vore si algún creatiu m’escolta i per la seva pròxima producció s’arrisca a revolucionar les indústries amb una adaptació d’aquest model… és la meva idea (suposo!) i la dono gratis (ok, o amb modalitat beerware)😉

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: