mitja vida (1)…

estic de poc escriure (i llegir, de fet) últimament… passa q estic amb un projectet q’em te el cervell robat… i amb poques idees postaires. tanmateix el blog segueix viu, o almenys així ho voldria, mantenint-lo per quan arribin les vaques (o floritures) grasses. per donar algún senyal de vida, m’he decidit per penjar un relat q vai escriure fa uns mesos, en còmodes i breus entregues (si bé amb talls un xic arbitraris). espero q resulti un entreteniment lector mínimament agradable… au!

Avui en dia ja es poc habitual l’ús del correu ordinari, més enllà de factures, promocions i d’altres correspondències mecanografiades. Ja estem acostumats als nous formats electrònics, sempre amb aquesta lletra pulcra, pixelada i lliure d’essència tangible. Per això no me’n vaig poder estar d’obrir una carta amb l’adreça escrita a mà i d’un remitent que no coneixia mentre esperava l’ascensor, sota l’atenta mirada de la xafardera del cinquè.

El sobre tenia dibuix catòlic, d’unes “Siervas de la pasión”, la qual cosa ja m’hauria fet descartar la missiva, considerant-la petició d’almoina i oferiment de gràcia divina, si no fos per la dedicada cal·ligrafia de l’adreça. A dins, hi havia un sobre més petit i una nota que em disposava a llegir quan el sotrac de l’ascensor em va avisar que ja era a la meva planta.

Acomiadant-me de la senyora Begoña, formalment i desganat, i sentint les seves ulleres de cul d’ampolla a l’esquena, com si encara intentés desxifrar el contingut d’aquell missatge manuscrit travessant carn i paper, vaig entrar a casa, seguint el ritual d’acomodació normal: fora cartera, mòbil i claus; sabates per sabatilles; salutació en veu alta, sense resposta (la Laia no hi era) i sofà. L’única variació va ser seguir amb la carta enlloc de buscar el comandament de la tele.

La nota, breu i en castellà, em notificava, sentidament, de la mort de la Paquita i que, adjunta, hi havia una carta seva que hauria de ser entregada quan la parca se l’endús. La Paquita, definitivament desapareguda. Vaig haver de deixar la carta un moment per reflexionar sobre aquell fet, per determinar la meva reacció avaluant el passat, i això no era pas fàcil.

Durant la primera meitat de la meva vida, la Paquita havia estat la minyona de la casa, però també, la figura materna de la que aquella mateixa residència, llòbrega i austera, m’havia privat. De la meva mare autèntica no en tinc record, si més no res que es pugui distingir clarament. Del meu pare, el senyor Emilio Ortega, quasi preferiria no tenir-ne. Així, qualsevol memòria positiva, feliç, està lligada a la Paquita. O seria de tal manera si la gegant màcula de l’abandó, quan jo encara m’havia de fer un home, no ennegrís el record d’aquella dona.

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: