Archive for Desembre de 2010

mitja vida (8)

Desembre 30, 2010

Segons em va explicar, als primers anys d’acabada la guerra civil, es va convertir en pràctica habitual l’apropiació i educació dels fills de republicans presos, per a benefici dels amics del règim (“Prohijamiento”, n’hi deien) o per la cura en centres “d’Auxilio social”. Era una fórmula per evitar la contaminació, roja, dels fills. Davant els casos que m’explicava, jo l’interrompia incrèdul, dubtant que allò hagués passat aquí, creient que el que em deia eren fantasies d’una ment castigada o extractes dels events mediatitzats d’alguna dictadura sud-americana. Llavors ella em mirava amb ulls mig plorosos i mossegant-se el llavi, desitjant de tot cor que la seva memòria s’hagués trencat com aquell rosari seu. (more…)

Anuncis

mitja vida (7)…

Desembre 25, 2010

Vaig tirar de tren. Era un viatge més lent però el meu cotxe no estava per històries. A més, vaig pensar, així podria anar més tranquil, deixant-me endur pel paisatge esborronat del trajecte. El que no m’esperava va ser haver de compartir el vagó amb una mare incapaç de controlar els seus dos (potser vuit) marrecs hiperactius, per molt que jo li llancés mirades flamejants.

A la mà portava aquella fotografia de l’home familiar. Tenia el cabell fosc, abundant i una mica fora de control, que contrastava amb la vestimenta formal de pantalons de tela, camisa blanca i armilla negre. Se’l veia feliç, amb l’esperança als ulls i un somriure murri, com dient “sí, sóc jo i aquest tros de dona és meva”. (more…)

mitja vida (6)…

Desembre 20, 2010

Frisós, vaig fer servir la clau d’escames per obrir-lo i descobrir què hi havia guardat la Paquita, què hi havia guardat jo mateix, sota promesa de petit gran home noble, en secret absolut.

A dins hi vaig trobar un floc de cabells, un anell i una fotografia rebregada. Aquesta última imatge em va sobtar. Davant d’una casa de poble hi havia una parella engalanada i somrient: la Paquita i un home alt i corpulent que l’abraçava. Si bé la primera sorpresa, el primer xoc va ser veure-la en un entorn que jo no coneixia, en una vida prèvia que jo ignorava, el que em va deixar perdut era la cara d’aquell individu. Hi havia quelcom familiar, com si l’hagués de reconèixer però essent incapaç de localitzar-lo en els meus records d’infantesa. No tenia aspecte de fumar cigars cars.

 

Aquella petita tasca d’investigació meva no m’havia dut enlloc. No havia alleugerat la reminiscència d’un passat ombrívol, no havia aclarit el perquè d’aquella clau, d’aquella incògnita rebuda. I, el més greu, ara hi tenia interès, ara buscava una resposta que matés una recança, una aflicció desenterrada.

Em quedaven dues vies per trobar més detall sobre aquella cara familiar o per trobar el sentit a aquella epístola de la Paquita: podia visitar al meu pare, doncs el tenia localitzat en un pis modest a pocs minuts de tren de casa meva. Tanmateix la distància creada en el silenci dels últims deu anys, només interrompuda en trucades nadalenques per insistència de la Laia, convertia aquesta opció en indesitjable i, de totes maneres, perquè havia ell de saber res rellevant sobre la vida d’una serventa? (more…)

mitja vida (5)…

Desembre 15, 2010

En aquesta actitud reflexiva i melangiosa estava que, sense pensar-hi gaire o gens vaig saltar del sofà, clau en mà i em vaig resoldre a tornar a la casa de la meva infància, a seguir un imaginari fil d’Ariadna que la Paquita semblava haver-me deixat. No em volia aturar en dubtes, així que no vaig parar fins arribar-me a Collserola amb el cotxe, que rondinava mentre resseguia l’abandonat camí de penombra que duia al casalot. La façana, de pedra vista és mantenia ferma com quan hi havia hagut vida, però els finestrals ullerosos i mig nuus de pintura, denotaven la fatiga de la soledat. Tenia certa recança a entrar. La memòria et juga males passades, perquè mescla realitat i emoció, mentre omple els buits amb fantasia. I la meva imaginació no deixava cap record bell dempeus al trobar-me davant la porta. (more…)

mitja vida (4)…

Desembre 10, 2010

El plec de la carta havia deixat amagada una lleugera ombra dins del sobre. Vaig trobar-hi una clau daurada, amb escates maragdes al cap i dues petites fulles corbades que deixaven un diminut pas, per una cadeneta. Jo recordava aquella clau.

Varen passar uns dies des que rebés la carta pòstuma, sense que m’hagués pogut decidir sobre el passat, sobre si volia reconciliar-lo o deixar-lo mort, com la Paquita. Jo havia fantasiejat amb una trobada casual però impactant. ‘Quina casualitat!’ s’exclama quan et trobes amb un antic company d’escola a la consulta del dentista, quan els carritos del súper xoquen amb una ex que t’havia fet banyes o quan enxampes a la tele, en un frenètic zapping, aquella pel·lícula que tot just recordaves no haver anat a veure al cine amb aquella persona memorable. (more…)

mitja vida (3)…

Desembre 5, 2010

Encara divagava en records amargs, quan la vista em va caure al chaise-longe on havia quedat la nota i el menut sobre esgrogueït. Dins d’aquest hi havia una carta de la Paquita, en català deficient, disculpant-se pel passat. No vaig entendre mai perquè, essent la llengua de la casa, i la seva pròpia, el castellà, s’esforçava ella, d’amagatotis del pare, en parlar-me en català.

(more…)