mitja vida (5)…

En aquesta actitud reflexiva i melangiosa estava que, sense pensar-hi gaire o gens vaig saltar del sofà, clau en mà i em vaig resoldre a tornar a la casa de la meva infància, a seguir un imaginari fil d’Ariadna que la Paquita semblava haver-me deixat. No em volia aturar en dubtes, així que no vaig parar fins arribar-me a Collserola amb el cotxe, que rondinava mentre resseguia l’abandonat camí de penombra que duia al casalot. La façana, de pedra vista és mantenia ferma com quan hi havia hagut vida, però els finestrals ullerosos i mig nuus de pintura, denotaven la fatiga de la soledat. Tenia certa recança a entrar. La memòria et juga males passades, perquè mescla realitat i emoció, mentre omple els buits amb fantasia. I la meva imaginació no deixava cap record bell dempeus al trobar-me davant la porta.

Però ja havia arribat fins allà, i no era moment per al nen poruc que no gosava visitar el soterrani pels seus fantasmes mentals. Vaig entrar, no amb poc esforç doncs, si bé la porta no estava tancada amb clau, l’acumulació de brossa, fullaca i pols no estava d’acord amb la meva inoportuna decisió.

Esquitllant la vista, a la dreta, podia veure com els titans decaiguts i torts, que ja no guardaven amb cel l’entrada al despatx, havien deixat escapar algun llibrot vell i gruixut que s’estenia satisfet pel terra de la saleta d’espera. A la banda contraria, on les butaques d’espatlla alta havien allotjat múltiples contertulians, quasi podia olorar les denses columnes de fum dels seus purs que, creant un cel gris, assenyalaven la tempesta ideològica de les seves discussions. Ara les filagarses d’una cortina fina ballaven com parelles de tango al son d’una brisa lleugera.

Al davant, la barana de l’escala havia perdut la brillantor de la seva fusta rogenca i, amb el balustre escrostonat, semblava un gos vell, musti i ranquejant, que ja ningú vol amoixar. Vaig pujar amunt, sense voler deturar-me en els detalls de l’edat de les coses, i vaig entrar a la cambra de la Paquita.

La porta de fusta es va queixar sorollosament mentre s’obria, sorpresa i despertant de la letargia. L’habitació era estreta, més petita del que recordava, amb un llit atrotinat sense matalàs i un tocador amb un gruixut mantell de pols que cobria caixetes de formes diverses, observat tot per un mirall amb peu. L’únic de bo d’aquella petita cambra era el finestral, dividit en tres peces i donant una bona vista al jardí del darrere. Breument, la vaig veure, la Paquita rient, mentre jo jugava amb el mirall, el sol i el jardiner que rondinava sota nosaltres.

Just darrere la porta hi havia una reixeta metàl·lica. Vaig enretirar-la amb l’ajuda d’algun estri estètic (una llima, crec) i vaig allargar al braç buscant esperançat que la caixa encara hi fos. Estirat pel terra polsegós i amb la llengua mig fora, em vaig sentir com un satisfet caça tresors al palpar quelcom mòbil: un petit bagul enramat amb una sinuosa heura daurada que en una de les seves fulles amagava un pany.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: