mitja vida (7)…

Vaig tirar de tren. Era un viatge més lent però el meu cotxe no estava per històries. A més, vaig pensar, així podria anar més tranquil, deixant-me endur pel paisatge esborronat del trajecte. El que no m’esperava va ser haver de compartir el vagó amb una mare incapaç de controlar els seus dos (potser vuit) marrecs hiperactius, per molt que jo li llancés mirades flamejants.

A la mà portava aquella fotografia de l’home familiar. Tenia el cabell fosc, abundant i una mica fora de control, que contrastava amb la vestimenta formal de pantalons de tela, camisa blanca i armilla negre. Se’l veia feliç, amb l’esperança als ulls i un somriure murri, com dient “sí, sóc jo i aquest tros de dona és meva”. Tanmateix tenia un rastre de preocupació al front, com si la duresa de la vida li hagués passat factura, encarida, per arribar a aquella escena. La mandíbula ample reforçava la imatge corpulenta i, la seva postura, amb una cama més avançada i els genolls lleugerament flexionats, mostrava a un home que es veia capaç de lluitar fins al final en allò que creia.

Les criatures deurien tenir una baixada de sucre, doncs vaig poder dormir una mica a l’últim tram de viatge, arribant prou fresc com per anar directament al carrer de la Casa Misericòrdia, on havia de trobar l’origen de la carta.

Allà vaig començar a preguntar per la Paquita, mostrant la fotografia recentment obtinguda. L’amabilitat de les monges em va acabar portant a sor Matilde, una servidora de déu d’uns seixanta anys amb ulls clars, vius, i amb ganes de divagar en qualsevol direcció. No es va sorprendre de veure’m, però sí commoure. Tota cofoia i orgullosa de rebre visites, em va demanar que l’acompanyés en un passeig pel claustre. Les seves mans plenes d’ossos anaven recorrent, amb cert neguit, les comptes d’un rosari desgastat i de creu amputada, de manera que semblava una T. Vaig pensar que allò havia de ser sacrilegi. Però el que m’havia d’explicar, donant-li moltes voltes i aturades circumstancials, em va eliminar qualsevol interès per la idea d’una monja rebel fent servir un accessori blasfemi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: