mitja vida (8)

Segons em va explicar, als primers anys d’acabada la guerra civil, es va convertir en pràctica habitual l’apropiació i educació dels fills de republicans presos, per a benefici dels amics del règim (“Prohijamiento”, n’hi deien) o per la cura en centres “d’Auxilio social”. Era una fórmula per evitar la contaminació, roja, dels fills. Davant els casos que m’explicava, jo l’interrompia incrèdul, dubtant que allò hagués passat aquí, creient que el que em deia eren fantasies d’una ment castigada o extractes dels events mediatitzats d’alguna dictadura sud-americana. Llavors ella em mirava amb ulls mig plorosos i mossegant-se el llavi, desitjant de tot cor que la seva memòria s’hagués trencat com aquell rosari seu.

Posteriorment i ja sense força ideològica, la dement estructura d’adopcions s’hauria convertit en un sistema comercial, per a benefici dels metges i els religiosos involucrats. Li constava que encara a finals dels setanta hi havia hagut casos., i ella en va viure un en primera persona. Una situació que, tot i la doctrina que li havien inculcat sota l’auspici del moribund govern franquista, li va semblar monstruosa. Un record de dolorosa vivesa, amb el sentiment afegit de culpa i vergonya que l’experiència i la història li havien etzibat.

 

Estava en un racó de l’asèptica sala de parts número dos, els peus lleugers per no destorbar el moviment clínic dels professionals. Les mans, tremoloses sota l’hàbit, repassaven el rosari, escamotejat, que li havia dat la mare abans d’unir-se a la congregació. La seva mentora, una monja grassa de mirada estricte satisfeia amb diligència o previsió les necessitats del doctor.

La nova mare dormia sota els efectes de l’anestèsia general, doncs en aquell temps l’epidural encara no era de pràctica habitual. Estava allà estesa, amb les galtes de color turquesa per la llum morta sobre l’enrajolat. Amb ulls clucs, indefensa, era cega als plans que ja s’havien forjat dies enrere entre confessionaris i despatxos.

Davant d’uns altres ulls, aquella era l’escenificació del meravellós miracle de la vida. Però per ella, tot i la instrucció i preparació que havia rebut, tot i l’engany sistemàtic, que ella desconeixia però intuïa, la sala de rajoles verdes i efluvis higiènics li resultava un llòbrec local obscur on ni tan sols la llum de déu no hauria d’arribar mai. Resseguia les comptes de fusta deslluïda i acariciava el crucifix, llavors sencer.

Un gemec la va despertar del trànsit i va haver d’esquitllar la mirada per no veure l’ensangonada que, en la seva imaginació, ja li feia esvair el cap. La gran monja la va apartar, menyspreant la inexperiència, per netejar la criatura entre tovalloles humides. Després li va allargar el nadó, impacient i preparada per ajudar al doctor en les complicacions que havien sorgit. Agafant el nounat, va mirar interrogant, primer a la monja fardassa, després al nen, demanant confirmació per endur-se’l.

Sortiria de la sala, per un accés secundari, amb passes curtes i accelerades, travessaria el passadís, amb el ressonar de les sabatilles trencant el silenci absolut, baixaria la mirada al passar pel costat d’un crucifix, com aquell que creu que si no veu no és vist, i entraria a l’habitació tres zero tres de maternitat, on una mare estèril li somriuria feliç al veure el seu fill.

La mare superiora, amb el suport del metge, seria l’encarregada de notificar als pares genuïns d’una fatalitat falsificada i d’infondre la glòria divina: “Ay! Un angelito que adorará a dios”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: