mitja vida (i 9)…

Pocs anys després d’aquella experiència, la Matilde, no podent apaivagar la culpa del seu esperit amb pregàries i confessions, va actuar. Va contactar amb els pares reals per explicar-lis que el seu fill no havia mort d’una otitis. El seu fill havia estat venut a uns pares afectes al franquisme. El seu fill era jo, i la mare autèntica, la Paquita. Aquesta temuda confirmació l’havia guardat pel final, deixant-me creure, potser amb enginy, que simplement navegava per històries del passat, per mantenir la meva pacient atenció en el fil de la història.

Segons el que em va explicar sor Matilde, que alhora havia sentit en paraules de la mare, la real, la minyona, resident de la congregació en els seus últims anys; al conèixer la meva sort, el meu pare, l’home familiar de la fotografia, es va determinar a recuperar-me, ignorant el previngut seny de la mare i acabant amb els seus ossos a la presó que mai abandonaria. D’altra banda, la mare, seguint un camí menys ambiciós però més eficaç, va aconseguir col·locar-se com a dona de la casa del gran senyor Ortega, el meu fals pare. En aquesta postura, mantenint la temprança davant una situació tan frustrant com secreta, va poder gaudir del seu fill un bon grapat d’anys, fins que va ser descoberta per l’Ortega i amenaçada amb acabar com el marit. Va haver de fugir a corre cuita, sense fill, sense comiats, i amagant-se de possibles canvis d’humor del pare, del fals pare, de l’home que havia comprat un nen per a la seva dona estimada.

 

No he tornat a trucar a l’Ortega per nadal. Al conèixer la veritat, el meu primer pensament va ser un de molt sinistre envers tal home. Un antic senyor que havia usat el seu poder per satisfer els seus desitjos i els de la seva senyora estèril, menyspreant les conseqüències, descartant el dolor causat als altres. Un senyor que, perduda la seva adorada, havia convertit el fill comprat en un record incòmode, un rebutjable engendre de les seves accions sinistres que ara jo no satisfeia el caprici de ningú. Però aquest senyor ja no és més que un home estúpid, inútil i decrèpit; sense poder. Només el que jo li pugui donar i no penso ser tan generós dedicant-li la meva ràbia, mal canalitzada tot aquest temps. No continuaré el cicle de maldat i odi. Al cap i a la fi, ja ho deia la mare: “no guardis odi, que mai és bo”.

Una resposta to “mitja vida (i 9)…”

  1. loxai Says:

    fa un parell de dies llegia una notícia rellevant, pels qui trobin poc plausible el robatori de nens ben passada la post-guerra…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: